En realidad soy mediosanta y medioperdida...

Ens passem la vida jutjant als altres, i els que és pitjor: decidim què ens agrada i ho expliquem amb vehemència. Sempre basant-nos en un sistema de valors preestablerts. Valors que hem fet creue- i ens hem cregut- que ens defineixen. Som solemnes defensant tot allò positiu dels nostres actes i pensaments. Amaguem allò que ens fa vergonya o pensem que ens mostraria als altres com “no som”, o com “no volem ser”.

Un dels aspectes que almenys a mi més em costa expressar amb claredat –sinceritat- fa referència al que sent i no parle de l’amor, o pulsions d’aquesta mena. Més bé en general. És més fàcil enredar la madeixa que no pas mostrar, o demostrar, fil per randa el cordell.

Avui dic i pense que si i d’ací una estona serà un no. Com si em fes vulnerable, com si contradir-me allunyés a l’altre, als altres. Posem fre! Cuirassa! I a la carrega! Una distància necessària que ens permeta maniobrar amb comoditat. El problema és quan deixem entrar massa endins a massa gent i aleshores un sentiment d’angoixa ens possa histèrics. Què passa? Ja sap què cony estic pensant? Ufff!

Aleshores retornem al principi, portar la contra per sistema, enredar a l’oponent i sentir-nos còmodes en la nostra torre de vori.

I sobre aspectes més íntims...doncs ja està el fragment fílmic, no? Tampoc cal ser més clars, i menys en una oda a la paranoia del fet d’enrevessar, no fotam!