Jo que sé...

“Mirar i remirar. Buscar atrafegat. Pensar que res roman igual que abans.
Sentir-te sol enmig la plaça més plena. A la vora dels amics.
Llança’t i corre!
Sent de nou l’enrenou de la vida. Estima’t i no tingues por...”

Al llarg de la vida ens han regalat milers de consells d’ànims, palmadetes per a que ens aixequem. La teoria la sabem, però és tan difícil moure’s un altre cop, deixant enrere allò que ens fe caure.
Molts cops som a terra per el plaer de ser-ho. Estem bé, res ens ha colpit i els que ens estime(n)m ens tenen ben amarrats per evitar que caiguem. No obstant ens empenyem en veure el sol massa a prop i el camí massa llarg. Ens deixem endur i tallem els llaços que ens uneixen.
No em lamente si sóc jo qui s’ha espenta’t a asi mateix. No plore si m’agrada estar atrapat en el fang.
De tant en tant ens agrada veure’ns així. Volem que els demés reforcen les seves amarres. Té molt a veure amb, el que fa uns dies la gent reflexionava: assistir-se i insistir-se. O el que el savi en estat de lucidesa va anomenar: “fer-se el poeta despechado” (sense ser-ho).
Èpoques de tot! El problema és viure al lament constant. És una manera d’insistir molt canalla que l’únic que fa és endinsar-te més encara en la foscor de no sentir als que encara fan força per mantindre’t de peu.
Gràcies i de res.

I tu on ets?

Ja ho sé que dic “sinsentidos” però qui no vullga que no mire. Tot ve pel comentari que em feia l’altre dia el gran Eloi sobre els perills de pedres en un món literari del lament. Té raó en que és perillós si no es sap jugar sense penetrar i ser absorbit per ell. Tranquil, jo no jugue que no em sé les regles de la mètrica i sols faria que el ridícul més espantós.