“Cuado más conozco a los hombres más quiero a mi perro” o inrelacions humanes...

Cada cop estic més segur que als humans ens agrada patir.

Quan tot va bé. Les circumstàncies et fan feliç, etc... per què cony has de buscar indicis per desconfiar?
No propose que ens fem passar per tontos les 24 hores del dia... però tampoc cal que ens mengem “la bola” pel plaer de fer-ho.
Fulanito estima a Menganita... tot dos contents per allò que tenen... doncs va i Fulanito decideix buscar tots els pecats de la seva companya, i què passa? que no és la Immaculada Concepció.

I no té que ser-ho!

Hi ha fets que per si no volen dir res... Però ens atestem a que signifiquen.
Pillem l’agenda i comencem a demanar consell a amics i coneguts. Alguns no es mullen, d’altres ho fan. Hi ha inclòs els que tenen intencions amagades en les seves paraules. Et diuen allò que vols sentir tan sols per a que caigues en les seves mans. Els hi ha que eviten llançar-te la xarxa i t’ajuden a veure els diferents camins...
Els consells no serveixen per a res més que per a això... per a veure les diferents portes i ja seràs tu qui obriga una. (Alto! Sempre estan els consells d’últim moment que et fan reflexionar encara més sobre la idoneïtat dels teus actes... que són bons en la mesura que no et castren).

I tot açò?

Que estic enfadat! O rabiós... o trist... o patint... Algú que m’estime molt i pensava que ja estava encaminat en un trajecte, quan menys interessant, va i decideix desconfiar de la seguretat del vehicle i dur-lo a la ITV. Mal fet!!
Sort... i no apliques les normes de la lògica als sentiments... que no estàs en un judici penal.

Muaks!