Prou!

Ell va dir prou.

No volia tornar a somniar mai més amb els ulls oberts. D’ara en endavant sols imaginaria nous mons al llit. Envoltat dels seus llençols de fil fred. Un bon llibre a les mans i alguna peça de música al vell tocadiscos.

Cansat d’esperar sortí al carrer.
Tancà d’un cop ben fort la porta i començà a caminar.
No esperava trobar-se res i no duia cap rumb definit.
Pas rere pas es deixava en dur. Carrers amb record. Converses que ara afloraven de nou. Petons conclosos i d’altres que mai va arribar a fer.
Un carrer, una porta.
Silenci.
Espera.
Se’n va.
Sent una veu a l’altra banda.

Rialles per la finestra.



Reprèn el carrer. No torna a mirar aquella finestra, vol no tornar a sentir aquella veu.
Somriu. Cada cop més apresa. Oblida de on ve. Tanca ben fort un altre cop aquella porta.
Torna a casa. Ara ja sap què ha perdut. Llença tots els manuals i fets per la claveguera.
Escriu noves rutes sense vesar una gota de tinta. Deixa en blanc el full i sent l’aire. Els nous moments els viurà d’un altra forma. Retrobant emocions i complicitats.
Tindrà que tornar a acaronar i deixar que l’acaronen. Aprendre a ser mirat i a fer-se mirar.

Vol ras i espenta cap amunt.