Fisiològicament estem preparats per tenir fred i calor. Por i calma. Ens podem deixar endur per les pulsions i frenar-nos en el just moment on el plaer passa a ser dolor. Estem malalts quan no podem sentir. Volem sentir i que se’ns deixe viure en pau. No m’agraden els viratges en nom de la destra o sinistra. Vull anar dirito al meu llit. Compartir-lo, o no. Somniar agust o tenir els més tendres malsons. Vull ser jo qui controle el bateg del meu cor i qui es sorprenga quan ell fuig de la raó. Necessite saber que demà m’aixecaré del llit sabent qui sóc i què duc a les meves mans.
Tenir el control de la meva ànima i regalar-lo quan jo estiga dispost. Sentir-me viu implica moltes coses però sobretot implica no romandre quiet front al que em passa, al que passa, us passa o els passa... no seguir rumiant quan vols dibuixar somriures. Actuar en silenci, que tot semble normal. Que el riure no sigui forçat, un gest social per mantenir-se prop en l’engany.
A la meva mà sols vull la teva mà. Juntes són més fortes. No deixen passar l’odi de l’enemic i poden enderrocar al més fort dels tirans.
Sentir-me viu és escriure la paranoia més gran i no tindre por a que se n’adonen que estic boig! Sóc conscient de les meves neurosis, sé com exagerar-les o reduir-les, com es criden i quan vull fer-les un instrument.
No m’afecta estar boig.
Seria malaltís estar mentalment sà i no suïcidar-se.
