Vagó del tren. Camí de valència, les 8:00 a.m.
Seu una “senyora” d’aspecte envellit i estètica d’un altre temps, no necessàriament millor.
Sentada ja es troba ma mare.
-Buenos días!-Diu la “senyora”
-Bon dia
-Parece que no se cansa de llover...
-Ens feia ja falta...
-Si. Pero...
(...) Obviem uns moments de converça insulsa mentres ma mare pensava: jo volia llegir el diari! O tancar un poc els ulls!...
-Yo es que soy una soltera de las de antes, ¿sabe?
-ehmmm...-¿què m’esta dient esta dona?- no le sigo...
-Mire tengo 62 años, y soltera, soltera,... no como las de ahora que tienen hijos y todos los caprichos de las casadas, yo soy de las de antes....
-Cadascú en sa vida sap què ha de fer. Ara són altres temps, més llibertats... Que ens han costat molt de tindre...-Ui esta!!! 62?? Si sembla una uela!!!-
-Bueno... Pero lo que yo le diga, antes con el General Franco se vivia mejor.
-Crec que millor no parlem més. Vosté no m’ha de convencer i jo no vaig a intentar-ho.
- ¿Usted no me negará que estas cosas que suceden ahora antes no pasaban?
-O no ens enterràvem!, mire, ma tia vivia en França i ens enviava cartes preguntant-nos com estavem que havien llegit que a València havia passat X o Y, o ens contaven coses que nosaltres no ens enteravem...
-Eso no puede ser, si teníamos “aradios” y preríodicos...toda la vida se ha dicho todo...
-Clar, no teníem censura en aquest país, no? Hi havia una gran llibertat d’expressió!
-¡Por supuesto!
-Definitivament! Deixem la conversa...
Any 2008 D.C.
Quan ens diuen que som la primera generació que ha nascut fora de les garres de sa miserable règim dictatorial que fou el nacional catolicisme em vindria de gust dir: JÁÁ!! (pronuncia castellana!)... D’acord, Franco era mort. El seu cos podrint-se en formol descansa a “cuerpo de rey” a la Valle de los Caidos –cal entendre com caiguts tan sols els del bàndol vencedor, i mai als que caigueren picant pedra per fer tan miserable monument-. Però el regust amarg de les seves babes pudentes sobre la identitat suplantada d’una gran part de la població encara roman intacte.
Així doncs vivim en un Estat que tortura, però és aberrant dir-ho. Les denuncies i condemnes no existeixen, els organismes internacionals menteixen descaradament quan ens col·loquen en llistes negres en quan respecte als drets humans, pel que sembla! donat que ho fan! i no ens donen tregua ni en un sol dels seus informes. Que li pregunten a Amnistia Internacional.
Avui fa 25 anys que vaig per aquest món. Alguns menys que sóc conscient de esser ací. Tan de bo forem la primera generació de la Democràcia, però em tem que mentres individus continuen dient en veu alta el que aquesta pobra dona pensa, tan sols viurem en el somni de que les coses han canviat. Un cop desperts ens queda molt de camí, però primer caldrà despertar, posar-se en marxa i reconèixer l’estat de les coses. Guarint els mals del nostre País- no necessàriament hi ha que entendre per aquest concepte cap demarcació política existent ni tan sols reivindicada- i els planetaris.
