Muerte al crepitar...Viva Cullera!mmm Cullera!!

Jajajajajaja.... Kina nit i kuasi dia!
Jo em vaig enganyar definitivament de carrera: kiero ser un socioloko! ja!
i Sandra? sempre estupenda, guapa, lista i preciosisima!
i Cullera? mare! kina samarreta a ralles! verde que te quiero verde! I kin turvante! i kin de tot! mmmm Cullera!
i la tipeta? ais... mare, simpatica, massa -no més comentaris, que després tot se sap-.
I el amics de Sandra? quina gràcia, sobretot Júlio!
Ais ais ais...
Kina nit i kuasi dia!
Sandra, I love you! guapa!

orGullo freaK

Orxata para todos!

Segur que molts de vostès, malpensats valencians-judeico-masonicos!!! Penseu que la bona costum de canal 9 d’obrir el informatiu amb una notícia sobre l’aigua respon a interessos partidistes del PP.

Miserables! Com es pot ser tan retorçut!!!???

Pobres!

Ells sols responen a un únic interès: el Bé del poble valencià!

Els nostres benvolguts informadors preocupats per la falta d’habitud dels nostres conciutadans en beure Orxata- símbol de la nostra identitat com a Poble, i component bàsic en la nostra sang- han iniciat la tasca de fer-nos creure que no tenim aigua. D’aquesta manera nosaltres ens abocarem a beure l' Or valencià!

Però clar... vosaltres que sou un miserables pensàveu que responia a altres trames: cree el ladrón que todos son de su condición...

I segur que també sou dels qui pensen que ocupar tan d’espai amb notícies com la visita del Papa és un altra manera de promocionar al Consell, no? Doncs fals!!! També es preocupen per nosaltres. Volen que depurem els nostres cossos (orxata) i les nostres ànimes (mitjançant hòsties).

Així que abans de tornar a enjudiciar al nostre Sant ens públic de radiotelevisió penseu quins interessos us manipulen a vosaltres...

Vergonya és el que doneu!

Ich schließe die Tür weil ich im Urlaub bin.

La Tonteria ha mort!
Com dia Eloi: aquest cercle viciós ha de finir ja! Sobretot perquè no pense permetrem, mai més, pegar un crit a algú que m’estime. Asin que queda abierta la veda del carxot cada cop que tinga intenció de tornar a repetir la cançoneta...
El que està bé, està bé!!! Quanta raó que tens Joanet!

Però no sols m’extirpe aquest tumor maligne. Hi ha que retrobar-se, oblidar-se d’aquests últims temps i retornar al David que m’estime. Un David que escolta més, un David que es ralla menys amb aquest tipus de coses. Un tipet menys a la defensiva i més sincer amb si mateix. Que quan vol blanc no fa negre. En definitiva Jo mateix. Simplement deixar aquest canvi dels últims temps que no em senta bé. No siga cas que es faça tard.
I evitar fer la punyeta constant i portar la contra per sistema...

Espere que aquestes reflexions no sonen a lament... Tot el contrari... Crec que necessite ficar punt i final a una temporada estranya. I que és just que demane disculpes, o done les gràcies (según se mire) a la gent que m’estime i que no sé com encara m’estima. I sé que aquesta gent almenys un poquet ho fa... Si no no s’esplica com m’aguanteu!
Tonteria fora! Viciets múltiples tallant-los cal...

Tenia la intenció de utilitzar aquest post per cometre un acte de covardia. Per dir-li a la fuente de mi martirio (i casi vostre) que no vull tornar a parlar amb ell, en una bona temporada; fins que aprenga a estimar-lo com amic. A veure’l i alegrar-me de com és...
I que no vull arribar a casa i tindre al necessitat de connectar-me al msn per saber com està... D'escriure sms que no arribe a enviar... Però crec que no em puc permetre el luxe de pedre un amic per ser un puvertos, asin que... No sé si ell mai s’ha donat conter, o si... o si algun dia llegirà açò i pensarà: de qui cony parla? Però bé... Com he dit ja:

Carxot! Si torne a cantar aquesta cançoneta!...

Jo ja comence pegant-me’n un... nu os corteis... Anit ja em vaig flagel·lar amb el roser!
Mare! Estic ple de espines! Arrapades,... I tot per evitar un cotxe! Cenutrio que soy!
Jo i els separadors de carrils mai ens em dut bé...
Ais... po eso...
Gràcies....

PD.: lleve l'opció de fer comentaris... Ja ta tot dit massa cops, ara sols cal fer el JA sé! muaks!

y se fundieron los plomos...(closed)

“Cuado más conozco a los hombres más quiero a mi perro” o inrelacions humanes...

Cada cop estic més segur que als humans ens agrada patir.

Quan tot va bé. Les circumstàncies et fan feliç, etc... per què cony has de buscar indicis per desconfiar?
No propose que ens fem passar per tontos les 24 hores del dia... però tampoc cal que ens mengem “la bola” pel plaer de fer-ho.
Fulanito estima a Menganita... tot dos contents per allò que tenen... doncs va i Fulanito decideix buscar tots els pecats de la seva companya, i què passa? que no és la Immaculada Concepció.

I no té que ser-ho!

Hi ha fets que per si no volen dir res... Però ens atestem a que signifiquen.
Pillem l’agenda i comencem a demanar consell a amics i coneguts. Alguns no es mullen, d’altres ho fan. Hi ha inclòs els que tenen intencions amagades en les seves paraules. Et diuen allò que vols sentir tan sols per a que caigues en les seves mans. Els hi ha que eviten llançar-te la xarxa i t’ajuden a veure els diferents camins...
Els consells no serveixen per a res més que per a això... per a veure les diferents portes i ja seràs tu qui obriga una. (Alto! Sempre estan els consells d’últim moment que et fan reflexionar encara més sobre la idoneïtat dels teus actes... que són bons en la mesura que no et castren).

I tot açò?

Que estic enfadat! O rabiós... o trist... o patint... Algú que m’estime molt i pensava que ja estava encaminat en un trajecte, quan menys interessant, va i decideix desconfiar de la seguretat del vehicle i dur-lo a la ITV. Mal fet!!
Sort... i no apliques les normes de la lògica als sentiments... que no estàs en un judici penal.

Muaks!

on vius?

No solc fer-me cas.
Ni tan sols escoltar-me.
Em canse de sentir un cop i un altre els mateixos sentiments. Com diu una bona cançó: “sol pel teu mal cap” (Anna em permetrà el canvi de sexe, no?)...
A vegades va bé rebre una punyalada. Fruit de l’estima, però no deixa de sagnar la ferida per molt amorosa que siga. Et desperta. Baixes de nou, mires un altre cop el nom del timbre. Penses cride o no?... pegues una volta pel portal i tornes a muntar quan un veí es deixa al porta oberta.
Et fa gràcia que altra gent intente fer-te recapacitar. “ Cóm és que sempre t’agraden els dolents?” no sé... et proposen un nom. Que si, és genial. Interessant. Fantàstic... Però no és qui ta colpit.
Tornes a baixar i quan ja ets pràcticament fora del portal caus. T’enganxes i atures les teves passes.
Mires amunt i ja no recordes el pis.
T’estimaries no haver anat mai.
El problema té cura: sols cal saber quin és... et diu un altra veu amb la millor de les intencions...
Cony! Ja saps on és...
Vols deixar de parlar-li? Cóm és que encara ho fas? Et diu un altra...
No sé... Supose que és com els tumors... Saps que cal extirpar-los però pedre una part de tu: fa mal...dona por... i no vols!
Et negues! Tens dret, no?
Però continues rebent punyalades... estic fart de tu! Deixa de lamentar-te!
Tranquil... no ho feia... tan sols descrivia...
Punyalades... que et fan estimar encara més a qui les realitza.
Tal vegada tot arribe a la seva fi abans del que sembla...
Dues dates i per a una mateixa solució... Moltes raons... molts conceptes...
I tan sols hi ha una forma de cosir les ferides...

Dios te doy mi alma...Haz con ella lo que quieras...

El Roto

cométela...o véndela...
negocia con ella... trasfórmala a tu imagen y semejanza...
cuando te canses: échala...
Dios, tú que lo sabes y ves todo no me abandones...
no me falles en mis decisiones.
guíame...
marca mi camino con baldosas amarillas...flores en cada esquina...
haz que vea lo maravilloso que es todo.
No dejes que piense en nada más allá de la ruta.
el Sol saldrá todos los días si Tú quieres...
la Luna brilla si lo dices.
llueve si estás triste...
la miseria tiene boca si a ti te afecta, y la hago mía si me lo pides...
salgo a la calle cuando te plazca...
rezaré cada noche a la hora que mejor se cotice
el programa de mayor audiencia será mi oración...
Dios 24horas de flujo comunicativo... torrente de amor lineal...
eres todo amor patrocinado
mis deseos serán tu negocio...
mis miedos tu mercancía mas valiosa...
en tu nombre quema pueblos, viola intenciones...
y si Tú me lo pides yo encenderé la mecha, pondré la pólvora y me inmolaré...
eres bueno y por ello te canto una canción...

lalalala lalalala lalalala lalalal
lallalalalla lalalalal lalalalala
lalalala lalalal lalala la

El medio es el mensaje?

tot és massa complexe i massa simple. Paradoxa.

Supose que arribarà un dia on ens adonarem de qui és qui... i no deixarem que ens prenguen per babaus... de moment confiar en la bona Fe d’aquells que ens han de fer ciutadans...
Malauradament els mitjans de comunicació s’han fet amb el privilegi (i deure) de crear la ciutadania del futur. El problema és si prefereixen fer-nos o desfer-nos. Si ens donen veu com a Pobles o ens donen necessitats com a consumidors.
Massa tronat? si! mai em canse de dir-ho... estic tronat...
massa...
Però no veig perduda la lluita. Ja s’han lliurat moltes, i han tingut que anar renunciant a certs privilegis(aquells que han anat ostentant el paper de Déu).
Ara podem seguir avant, seure, dormir, parlar, lluitar, convèncer, conformant-nos..
tot és com volem que siga.
tenim el mateix dret a renunciar que a avançar.
Tòpics, consignes i demés no ens aixecaran; però alguna cosa ens ha de punxar els budells per a ficar-nos les sabates. Embetumar-les i pegar les primeres passes.

Un nou model per a un nou repte.

Senyor F dice:

jo li hauria dit... "escolta, sóc fisioterapeuta i necessite fer unes practiques de final de curs... me deixaries ferte un massatge de cos sencer"?


i xq no eres alli i em susurrares a l'oida eso!! malo! ais...
Mare!

En ma vida... oh dios!

L’art de la fuga.

No és fàcil, no cregues. Cal tècnica i no qualsevol està capacitat per fer-ho.
Paciència. Oportunitats per ficar-ho en pràctica no en falten. Hi ha qui s’obstina en veure’t correr... Li agrada la teva imatge a la llunyania mentres fuges espaordit, ves tu a saber quin monstre interior t’ha impulsat.
Acabes, com sempre, parlant amb algú molt estrany. Ets tu també raret?
Segurament.
Què et diu? On et du aquell cotxe? Vols fugir i deus fer-ho, però ARA precisament no ho fas. Què et passa? Eres masoka?
Mirades que ignores. Xocolate que no vols llepar. Paraules que no escoltes. Viatgets fugint del destí. Amunt i avall... No cal allargar l’angunia... mor el peix al sortir de l’aigua per molt que intente respirar aquell oxigen no és el seu.
Taquicàrdia. Palpes, et fiques roig i tornes a correr.
I l’empenta que et mou és proporcionalment inversa a la força d’atracció.
Què li anem a fer si ets un fugitiu que mai troba descans.

Quin viciet més coxino, que tens!

Low resolution

Una vez un hombre por miedo a sentirse solo empezó a llamar.Se sentía bien. Había gente que le escuchaba. Gente que se alegraba de que se acordasen de ella.Otros incluso estaban pensando en él en ese instante.

Él llamaba, al final las llamadas no tenían ya ningún sentido. Se hacían por hacer. Por no sentir el vacío de una tarde.
A veces miraba aquel teléfono y nunca lo veía sonar.Sin pensar que es estúpido que sonase, quién va a tener necesidad de llamar?

ya llamaste tú!

Reflexiona...
Echa por la ventana aquel instrumento y no siente pena. Tampoco alegría.
Vive igual.
Sale a la calle y empieza a andar. Se encuentra con la gente que antes no tenía rostro y les ve las sonrisas. Les puede abrazar, tocar, sentir...
Quién necesita recuperar lo perdido? si no era más que una perdida constante.
Recuerda hacer planes a más de 5 minutos vista.
El placer de no necesitar a todos en un bolsillo. De tenerlos mucho más adentro y de frente.

Disfrutar de lo que transcurre y no de lo trascurrido.

Manaments


(mmm... Ara si!)

Cinema publicitari 2004

Te'n recordes de la meva cara? de quin color era?
Recordes vore'm estar segons absent dalt la tarima?
Com explicava la raó aurea a una personeta? (i no,..., nu duia cinturó de Jamaica, Reme)

Mirar espavorit l'anunci i confondre escenes?

Aleshores, no hi ha dubte: estaves allí!!

Solc tindre vergonya inclòs de saludar pel carrer, però el que em passà aquell dia no té nom. Semblava un fumat intentant justificar el tufo a fum als pares...

-Es que mira... com vegem ací... els referents culturals... les dos ties... pues els dos tios ixos...Els pecats es succeeixen...

Damunt Natxo vinga la pregunta!

No sé si era el tema: l’erotisme a la publicitat. Que el dia abans em vaig fotre el genoll o les Valerianes que em donà Reme (al vorem taquicàrdic) es barallaren amb els antiflamatoris i relaxant muscular... Però jo vaig pujar a defendre el treball en un estat lamentable.

Ara ho pense i encara el cor em va a 300 per hora...
El treball era bo (en quant a la seva estructura, desenvolupament del contingut escrit, organització de la presentació, etc...) Però inclòs les bones coses poden nàixer malament.

No obstant traguerem la nostra arma secreta: taxan!!! Alan, el mexicà! Que sense haver fet ni brot del treball va deixar babejant a mitja classe parlant de l’erotisme d’aquelles imatges, dels recursos, etc... i de què es vol transmetre quan s’empra aquesta manera de contar les coses.
(y no es por ser acusica, però... No vaig ser jo l' únic absent exposant... jo nu vull dir res... però ens lluirem tots en el seu grau i mesura... que em digueu de las pulsioneS? i dels moments de coñazo metafísic sobre Freud i demés lokos de la colina? i nu cal seguir no?)...

Doncs si! moments de patetisme compartits...

El vídeo és l'anunci "mandamientos" que tenia que analitzar jo mentre esposava què és la bellessa? com s'utilitza? i el canon grec i romà en la societat de hui en dia...

Pd: Reme, comprame un cinturón de Jamaica, anda.... vaaa...

Cinema publicitari 2004

Som de tantes maneres...i sempre els mateixos...

Aquest també sóc jo... Almenys el meu nom escrit en Japonés.

Però té res a veure amb mi?

Quan ets tu? qui de tots ets?
Cambies cada cop que et crida algú? depen d'ixe algú qui ets?

Qui vols que diga el teu nom?
Com?

De quin dimoni et fiaries més?

____Benedetto XVI _______ Lucifer____________ Ratzinger

El insti...

Aquell lloc on tot comença, i començà!

Feia temps que nu pensava en ell.Ara gràcies a Borjeta, un xiket. Però no en to despectiu (espera q m'explike perla)... Ja m’hagués agradat a mi sentir la vida com la sent ell als 15. Pensar que els impossibles estàn a la mà i les coses més fàcils pertanyen a un altre món. Estimar-se tal com és a la seva xikota i desitjar romandre al seu costat, encara que pràcticament nu al conega.Hi ha que arriscar per triomfar, no?

El cas és que m'ha fet pensar en aquells anys on ens barallàvem amb professors inútils... que perquè no dir-ho... xikets! teníem professors inútils... d'altres molt bons que mai serem conscients de com ens han influït i ajudat a formar-nos... Però és que els inútils eren molt inútils...
M'agradava l'hora de l'esplai. Les visites al cementiri? si, ok! sembla gore... però el millor no era en si aquell munt de tombes (un dia inclòs una oberta) si no el camí... creuar el riu per la passarel·la, a vegades baixar, els tarongers... aquella carretera...

Vanessa, Borja que si si o q si no però si... (i mira-los ara sempre somrient!!! ais!! kina envetja a vegades)
Mar alegre i meditant sobre la mort, els fantasmes de l'escala,... i Joan sempre escatològic i el dia de la tomba oberta, q me’n recuerdo, tocant les restes...

I després córrer cap a les classes de Julio... kin home! kina gràcia... kin bendito...
Pok a pok es sumà més gent. i d'altres es fartaven...
També les estances clandestines a l’aula i amagar-se per a que el bacterio, el ogro, etc... no ens expulsaren cap al pati.

I quan de professor inútil!

i els balls amb Marisa? i l’obra de teatre?

Anda que Antaviana!
Era l’any de la guerra central quan....

jajajaxikets us estime! i xiket a tu que sols te vist un cop també! gràcies a tu he evitat estudiar una estoneta:P

La casa que vull que la mar la vegi...

La casa que vull,

que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que al temps de l'estiu
níui l'oreneta al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó del pagès que cava;
amb la salabror de la marinada.
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,

i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.

(Papasseit cantat per lluís llach)

EXÀMeNS...

Estudiar bora mar, a la fresca. Música de fons i rialles que esperen a que acabes el temari.

Però no... En mig d’un poble ple de coses bonikes:
-Este poble tindrà casc antic? algo guapet?- Va dir l' ilus foraster vingut de la capital.
-Tot el que veus és el que hi ha...

Exacte, retirat del món i envoltat per unes cases totalment entranyes. Una gent que crida i es reconeix mentre ú intenta concentrar-se en l'audiovisión de Chion o les reflexions de Manuel Castells sobre si Internet ens fa més lliures o ens endu a l’estomac del sistema...

Cal educar als xikets a l’escola sobre cóm vore la TV? cóm fer ús i dessús dels nous mitjans?
Internet ens serveix per fer-nos més cults? cóm eina de treball? o per passar l’estona?

En quins aspectes guanya a la TV? oci? informació? finestra al món?...

uffffffffffffffffffffff....

A mi el que em lleva és temps d’estudi... Però òbviament de forma conscient... igual que arreglar per tercer cop aquesta setmana el meu "cuarto" o trasplantar plantes i reubicar-les... Refer la caseta del gos o observar durant una bona estona la vella col·lecció de bitllets i monedes (mare si anés al passat em comprava mitja Safor!!! i començava la revolució saforhaui)...

Qualsevol motiu justifica no estudiar...

Menys mal que per una sort natural sabem eskivar al bou, no? aquest cop a qui agafarà? a mi? a tu? a nosaltres? a ells? a tots?... a ningú?

No més sigam lliures ens hem de fer unes rialles tots junts!

ale... va... crec que ja no puc allargar més aquest post asin que... tocarà endinsar-se en les meravelloses teories de la comunicació audiovisual...

7 de febrer

Tema 3.

Principals aportacions teòriques contemporànies a la comprensió de la unitat entre imatge i so.

Michel chion ens ha obert les portes.... (a partir d’ací continue sol ;)

Viva los colorinos!!!!

Prou!

Ell va dir prou.

No volia tornar a somniar mai més amb els ulls oberts. D’ara en endavant sols imaginaria nous mons al llit. Envoltat dels seus llençols de fil fred. Un bon llibre a les mans i alguna peça de música al vell tocadiscos.

Cansat d’esperar sortí al carrer.
Tancà d’un cop ben fort la porta i començà a caminar.
No esperava trobar-se res i no duia cap rumb definit.
Pas rere pas es deixava en dur. Carrers amb record. Converses que ara afloraven de nou. Petons conclosos i d’altres que mai va arribar a fer.
Un carrer, una porta.
Silenci.
Espera.
Se’n va.
Sent una veu a l’altra banda.

Rialles per la finestra.



Reprèn el carrer. No torna a mirar aquella finestra, vol no tornar a sentir aquella veu.
Somriu. Cada cop més apresa. Oblida de on ve. Tanca ben fort un altre cop aquella porta.
Torna a casa. Ara ja sap què ha perdut. Llença tots els manuals i fets per la claveguera.
Escriu noves rutes sense vesar una gota de tinta. Deixa en blanc el full i sent l’aire. Els nous moments els viurà d’un altra forma. Retrobant emocions i complicitats.
Tindrà que tornar a acaronar i deixar que l’acaronen. Aprendre a ser mirat i a fer-se mirar.

Vol ras i espenta cap amunt.