No solc fer-me cas.
Ni tan sols escoltar-me.
Em canse de sentir un cop i un altre els mateixos sentiments. Com diu una bona cançó: “sol pel teu mal cap” (Anna em permetrà el canvi de sexe, no?)...
A vegades va bé rebre una punyalada. Fruit de l’estima, però no deixa de sagnar la ferida per molt amorosa que siga. Et desperta. Baixes de nou, mires un altre cop el nom del timbre. Penses cride o no?... pegues una volta pel portal i tornes a muntar quan un veí es deixa al porta oberta.
Et fa gràcia que altra gent intente fer-te recapacitar. “ Cóm és que sempre t’agraden els dolents?” no sé... et proposen un nom. Que si, és genial. Interessant. Fantàstic... Però no és qui ta colpit.
Tornes a baixar i quan ja ets pràcticament fora del portal caus. T’enganxes i atures les teves passes.
Mires amunt i ja no recordes el pis.
T’estimaries no haver anat mai.
El problema té cura: sols cal saber quin és... et diu un altra veu amb la millor de les intencions...
Cony! Ja saps on és...
Vols deixar de parlar-li? Cóm és que encara ho fas? Et diu un altra...
No sé... Supose que és com els tumors... Saps que cal extirpar-los però pedre una part de tu: fa mal...dona por... i no vols!
Et negues! Tens dret, no?
Però continues rebent punyalades... estic fart de tu! Deixa de lamentar-te!
Tranquil... no ho feia... tan sols descrivia...
Punyalades... que et fan estimar encara més a qui les realitza.
Tal vegada tot arribe a la seva fi abans del que sembla...
Dues dates i per a una mateixa solució... Moltes raons... molts conceptes...
I tan sols hi ha una forma de cosir les ferides...
Ni tan sols escoltar-me.
Em canse de sentir un cop i un altre els mateixos sentiments. Com diu una bona cançó: “sol pel teu mal cap” (Anna em permetrà el canvi de sexe, no?)...
A vegades va bé rebre una punyalada. Fruit de l’estima, però no deixa de sagnar la ferida per molt amorosa que siga. Et desperta. Baixes de nou, mires un altre cop el nom del timbre. Penses cride o no?... pegues una volta pel portal i tornes a muntar quan un veí es deixa al porta oberta.
Et fa gràcia que altra gent intente fer-te recapacitar. “ Cóm és que sempre t’agraden els dolents?” no sé... et proposen un nom. Que si, és genial. Interessant. Fantàstic... Però no és qui ta colpit.
Tornes a baixar i quan ja ets pràcticament fora del portal caus. T’enganxes i atures les teves passes.
Mires amunt i ja no recordes el pis.
T’estimaries no haver anat mai.
El problema té cura: sols cal saber quin és... et diu un altra veu amb la millor de les intencions...
Cony! Ja saps on és...
Vols deixar de parlar-li? Cóm és que encara ho fas? Et diu un altra...
No sé... Supose que és com els tumors... Saps que cal extirpar-los però pedre una part de tu: fa mal...dona por... i no vols!
Et negues! Tens dret, no?
Però continues rebent punyalades... estic fart de tu! Deixa de lamentar-te!
Tranquil... no ho feia... tan sols descrivia...
Punyalades... que et fan estimar encara més a qui les realitza.
Tal vegada tot arribe a la seva fi abans del que sembla...
Dues dates i per a una mateixa solució... Moltes raons... molts conceptes...
I tan sols hi ha una forma de cosir les ferides...
3 comentaris:
Saps que? q estic ací pensant, vaig a posar-li algo, però com no se q posar ho deixaré correr.
Salut!
oo que emotiu! i m'ha fet ilu que no siga jo l'única a la que les lletres de les cançons m'arriben tant com per a identificar alguns sentiments i contar-ho així, clar que t'ho permet!!!! :p
mmm...Carinyet ho senc molt... però la frase la vaig escriure xq me la va dir una personeta... i quan ja la tenia escrita em vaig enrecordar que els pets la empren en una cançoneta... :P
guapa!
Publica un comentari a l'entrada