Bon Nadal i Solstici d'hivern.

Se'm presenten uns Nadals extranys. Per primer cop "ma uela" no serà amb nosaltres. Aquestes dates sempre han estat màgiques a la meva familia. Jocs, sentiments, emocions, rialles, plors, regals, nadales, crisis i "despilfarro"... On tot girava al voltant de la matriarca que ens reunia i mentres l'adoravem ens feia sentir especials a cadascun.
Sé que la cançò no fa referència al mateix tipus d'amor del que jo parle. Però a la fi amor és amor.
És cuirios que se n'anés tot just per aquestes dates després de les celebracions. Dates per les quals tots tornarem a seure a taula amb nous records per compartir. Alguns inclós veniem d'uns mesos fora.
El Nadal és consumisme i compendi d'horterades, però també és ma uela i som nosaltres, és un época on la majoria de la gent s'enganya pensant en que són millors persones, però crec que aquestes dates també són molt necesaries per a mantindre un vincle entre congèneres.
Si apartem el sentiment religiós i l'ansietat per comprar allò que no ens podem permetre, pot ser siga un bon moment per dir-nos que ens estimem:

Us estime! "per què sou uns animals per què sou es meus germans! ".

Sé que el buit, els buits, sempre hi seràn, però el record és tan present i el saber que l'atzar ens va regalar rialles i emocions durant cada instant que compartirem fa prou més planer el cami. És el que tenen les bones persones t'ensenyen a viure i conviure però és nota tan quan no és la seva batuta, què si es nota!

Bon Nadal!

Ron con limón

- ¡Ey! yo a ti te conozco.
- ¿Si?
- ¡Sí!
- No creo…
- ¡Te digo que si!
- Bueno, a ver, y ¿de qué?
- ¡Está bien! De nada, pero podría empezar a hacerlo hoy, ¿no?
- ¿Sigues un manual?
- Me llamo Raúl ¿Tú?
- Adivínalo.
- ¿Siempre eres igual de borde?
- A veces soy peor.
- No, imposible.
- Una vez le mordí a uno. Cuatro puntos.
- Caníbal.
- Igual…
- ¿Puedo invitarte a algo?
- ¿Cuándo me preguntas si estudio o trabajo?
- Después de la copa. Capítulo 5º del manual.
- Vale, pero a la copa te invito yo.
- ¿Andrés?
- No, pero casi.
- Jajaja, me gusta el ron con limón.
- Buena elección.

[…]

- ¿Me vas a decir tu nombre?
- No creo.
- Eres tal como imaginaba.
- Soy previsible…
- Eres raro.
- ¿qué te ata aquí?
- La rareza…
- Estás muy mal de la cabeza.
- Me lo suelen decir.
- Está bien, me llamo Andrés, ¿cómo lo sabías?
- Te dije que te conocía.
- ¿De qué?
- Adivínalo.
- Dímelo.
- De otra vida, quizás.
- Lo que yo diga. ¡Locos del mundo a mi!
- No te pases…
- No me conoces, fue azar…
- ¿Tu crees?
- Sí.
- ¿Estás seguro que no soy una entrada en tu agenda que no recuerdas de qué conoces?
- ¿Por quién me tomas?
- ¿Yo? Por nada, tú mismo lo dijiste: eres previsible.
- ¿Pero me conoces?
- ¿Tú qué crees?
- Ya no sé qué pensar…
- No pienses.
- Como si fuera fácil.
- No tienes ninguna obligación de continuar la conversación, si te das la vuelta desapareceré.
- Pero entonces no sabría quién eres.
- Ya lo olvidaste una vez Andrés.
- Pero…
- Sin excusas.
- ¿Adiós?
- Si es lo que has decidido.
- No, pero…
- Decide, pero sin lamentaciones. Hola o adiós, no es tan difícil.
- Lo es para mi.
- No se puede tener todo. Todo es nada.
- Lo sé…
- ¡Actúa!
- No puedo…
- ¡Adiós!
- ¿Pero quién eres?
-Alguien que volverás a olvidar.

Reculadeta!

Cal una perspectiva nova per a reformular aquest Espai comú anomanat Unió Europea. On les directives siguen a favor dels ciutadans i no en contra. On cap iluminat, després de gastar els diners d'aquells a qui pensa empalar en nom del progrés, per justificar el seu salari en un moment de deliri decidisca tirar endavant directives com la de les 65hores setmanals o l'Espai Universitari Europeu o la seva tan manifesta desiria per tot allò que tinga que veure amb els pobles minoritzats i les seves llengües i cultures,.... Sembla que després d'un dinar pagat a escot per cadascú dels contribuents els (alguns) polítics encengueren un cigar i copeta de brandy a la mà feren un concurs de veure qui la diu més grossa i el qui guanya té l'honor de possar-se el barret de Napoleón i pixar de la balconada de Sant Pere del Vaticà (a ser possible un diumenge allà les 12am.).

No sé si l'esperit de la vella Europa que diuen que Zapatero ha defés aquest cop ha existit o existirà mai, però de ben segur que hui en dia a la Comisió: NO. Encara que tampoc entre els nostres conciutadans, que han deixat la cívica activitat de pensar, opossar-se, opinar, manifestar interés o repulsa...vatja el que diriem ser ciutadans lliures ideals. No obstant som una mena d'usuaris o públic passiu consumidors de farinetes marca: traga i engul.

Un altre món és possible i sobretot necessàri, a banda que sense un altre tipus d'interelacions no hi haurà món per als humans, almenys.


PD.: que conste que el post ha estat realitzat prou abans de veure la portada del público d'avui!!! que quan le vista al recull de premsa de la televisió. Parauleta de bon xiket!!!
La noticia enllaçada le buscada després per ilustrar l'entrada directament al google possant 65 hores público...per tant no he vist la seva portada fins molt després d'haver estat publicada.
I perquè no dir-ho: em fa gràcia que Público haja tingut la mateixa idea que jo (o jo que ells)...en el seu transfons.
PD.2:la bandera de l'esportiva esta formada per caques...però me tem que no es veu, amb el que m'ha costat d'apegar una a una!! :( jajajaj

Pre-inscripció feta!

Sincerament no crec que arribe a entrar al segon cicle de periodisme, però en un moment que no sé massa bé què designis vull fer en un futur massa pròxim doncs no tancarem portes abans d’obrir-les...

Encara que sobre la professió cada cop tinc més dubtes, més agonies i pors. Em sembla un món molt interessant replet de persones i actituds a exterminar; i d’altres a potenciar, clar!

Però no tirem tan sols la culpa a la gent que es dedica a informar-nos d'una manera espantosa i vomitiva...aquests subproductes són fruit de que una massa d'espectadors-usuaris-consumidors els fan els cors als empresaris/es acceptant la basura que els seus gossos de presa escamparan..

I si! la reflexió és més profunda, llarga, seriosa i cal evitar tòpics... Jo recomane els discursos de Iñaki Gabilondo al rebre el premi de mans de García Marquez avui, o el que fe a Gandia per ignagurar la nostra Carrera... metafores com: un cirurgià mai operaria sense llavar-se les mans, encara que el director de l’hospital li ho demane per estalviar-se diners...Com és què un periodista es permet publicar alguna cosa sense contrastar?...O sobre el paper d'una societat que ha deixat de controlar al que anomenen el quart poder... que com a tot "poder" sense algú que el vigile i el frene, deriva en una mena de burla a la llibertat i al sentit comú (si es que hi ha algun comú sentit).

prende la noche

temperatura real (si més no això deia el termòmetre jajaja)

sensació tèrmica (si més no a les 5p.m. de la vesprada)

Post en construcció...(proces de construcció paralitzat a perpetuitat...mec...mec...)

Tiruri tiruru tirurà! Raà! Raà!

El divendres si aconseguisc veure la segona banya al bou serà l’últim examen de la carrera!!! Ja ne vist una!

Ara sensació de quelcom per fer, malestar per la pèrdua de temps, però no l’empenta per posar-se a la feina més d'unes horetes diaries...

Ei, no! Crec que comence a veure l’altra banya del bou!

Merda! Ja està ací!

Isc corrent que “me inviste”!!!

Maedéu santísima!!! (crec ja he emprat aquest títol...però, qui se n'adona? jaja)

Jajajaja...

Exàmens...què voleu! per no estar mirant el llibre de dret de la informació inclòs mire els correus FW... i mira per on el senyoret mikel m’ha enviat una cosa tan... tan... mireu-ho!

Sobre el fenomen xiki xiki... mmm no em pronuncie no le seguit, no sé ben bé qui té els drets, qui s’ha forrat ni com ha reaccionat la gent en su esplendor més enllà del maldecap del flux continu de xiki xikis i xiki xikis imitations...

EXAMEN!!!!!

La señora...

Vagó del tren. Camí de valència, les 8:00 a.m.

Seu una “senyora” d’aspecte envellit i estètica d’un altre temps, no necessàriament millor.

Sentada ja es troba ma mare.

-Buenos días!-Diu la “senyora”

-Bon dia

-Parece que no se cansa de llover...

-Ens feia ja falta...

-Si. Pero...

(...) Obviem uns moments de converça insulsa mentres ma mare pensava: jo volia llegir el diari! O tancar un poc els ulls!...

-Yo es que soy una soltera de las de antes, ¿sabe?

-ehmmm...-¿què m’esta dient esta dona?- no le sigo...

-Mire tengo 62 años, y soltera, soltera,... no como las de ahora que tienen hijos y todos los caprichos de las casadas, yo soy de las de antes....

-Cadascú en sa vida sap què ha de fer. Ara són altres temps, més llibertats... Que ens han costat molt de tindre...-Ui esta!!! 62?? Si sembla una uela!!!-

-Bueno... Pero lo que yo le diga, antes con el General Franco se vivia mejor.

-Crec que millor no parlem més. Vosté no m’ha de convencer i jo no vaig a intentar-ho.

- ¿Usted no me negará que estas cosas que suceden ahora antes no pasaban?

-O no ens enterràvem!, mire, ma tia vivia en França i ens enviava cartes preguntant-nos com estavem que havien llegit que a València havia passat X o Y, o ens contaven coses que nosaltres no ens enteravem...

-Eso no puede ser, si teníamos “aradios” y preríodicos...toda la vida se ha dicho todo...

-Clar, no teníem censura en aquest país, no? Hi havia una gran llibertat d’expressió!

-¡Por supuesto!

-Definitivament! Deixem la conversa...

Any 2008 D.C.

Quan ens diuen que som la primera generació que ha nascut fora de les garres de sa miserable règim dictatorial que fou el nacional catolicisme em vindria de gust dir: JÁÁ!! (pronuncia castellana!)... D’acord, Franco era mort. El seu cos podrint-se en formol descansa a “cuerpo de rey” a la Valle de los Caidos –cal entendre com caiguts tan sols els del bàndol vencedor, i mai als que caigueren picant pedra per fer tan miserable monument-. Però el regust amarg de les seves babes pudentes sobre la identitat suplantada d’una gran part de la població encara roman intacte.

Així doncs vivim en un Estat que tortura, però és aberrant dir-ho. Les denuncies i condemnes no existeixen, els organismes internacionals menteixen descaradament quan ens col·loquen en llistes negres en quan respecte als drets humans, pel que sembla! donat que ho fan! i no ens donen tregua ni en un sol dels seus informes. Que li pregunten a Amnistia Internacional.

Avui fa 25 anys que vaig per aquest món. Alguns menys que sóc conscient de esser ací. Tan de bo forem la primera generació de la Democràcia, però em tem que mentres individus continuen dient en veu alta el que aquesta pobra dona pensa, tan sols viurem en el somni de que les coses han canviat. Un cop desperts ens queda molt de camí, però primer caldrà despertar, posar-se en marxa i reconèixer l’estat de les coses. Guarint els mals del nostre País- no necessàriament hi ha que entendre per aquest concepte cap demarcació política existent ni tan sols reivindicada- i els planetaris.

Els bonobos

"Si Darwin hagués conegut als bonobos abans que als "chimpances" s’hagueren pogut extraure altres conclusions evolutives i noves teories

socials..."

L’altre dia sopant amb la companya de pis d’una amiga meva em va parlar d’aquest estrany simi. Més que per la seva reduïda mida és sorprenent per el cóm estructura la seva vida social. La qual es basa en el matriarcat i la importància de sexe com a motor resolutiu de conflictes. Però donat que la gran wiki de wikis: la Wikipedia, recull a una entrada la vida i miracles sobre insigne animalet, em limitaré a citar unes breus pinzellades i de hi haure algú interessat ja sap...

La Escala Benzer

"A veces confundo el amor con el recuerdo del amor...son sentimientos parecidos pero no..."

És pasteló lo més, però a mi m'ha agradat: que li ne'm a fer!
Els sentiments humans a pessar de complicats i enrevessats de tan en tan, altres cops són bàsics i primaris. Si voleu coneixer alguna coseta més del director Martín Deus Tan sols teniu que passar-vos per la seva pàgina, on es pot veure la seva obra.

25 ways to die

El hombre sin cabeza

Aquest curt ens el va possar el Ruso, el profesor de discurso audiovisual, a la Universidad de Palermo. A mi m'agrada, té un tractament del color i la imatge prou interessants, alguns cops sembla animació quan no ho és.

En realidad soy mediosanta y medioperdida...

Ens passem la vida jutjant als altres, i els que és pitjor: decidim què ens agrada i ho expliquem amb vehemència. Sempre basant-nos en un sistema de valors preestablerts. Valors que hem fet creue- i ens hem cregut- que ens defineixen. Som solemnes defensant tot allò positiu dels nostres actes i pensaments. Amaguem allò que ens fa vergonya o pensem que ens mostraria als altres com “no som”, o com “no volem ser”.

Un dels aspectes que almenys a mi més em costa expressar amb claredat –sinceritat- fa referència al que sent i no parle de l’amor, o pulsions d’aquesta mena. Més bé en general. És més fàcil enredar la madeixa que no pas mostrar, o demostrar, fil per randa el cordell.

Avui dic i pense que si i d’ací una estona serà un no. Com si em fes vulnerable, com si contradir-me allunyés a l’altre, als altres. Posem fre! Cuirassa! I a la carrega! Una distància necessària que ens permeta maniobrar amb comoditat. El problema és quan deixem entrar massa endins a massa gent i aleshores un sentiment d’angoixa ens possa histèrics. Què passa? Ja sap què cony estic pensant? Ufff!

Aleshores retornem al principi, portar la contra per sistema, enredar a l’oponent i sentir-nos còmodes en la nostra torre de vori.

I sobre aspectes més íntims...doncs ja està el fragment fílmic, no? Tampoc cal ser més clars, i menys en una oda a la paranoia del fet d’enrevessar, no fotam!

Qui té raó la té...

Sense volta de fulla! la dona té raó: la democràcia és una despessa tremenda!
Sempre és millor una dictadura on els impostos estiguen ben emprats: pena de mort? garrote vil, el mateix per a tots, no em direu que no és reciclatge? el patrimoni históric ben cuidat, i per a promocionar-lo el Caudillo i la seva trole anaven de visita de tan en tan. Els alts càrregs anaven de putes, si! però sempre és millor que no de Txaperos com a Palma, on va a parar! sense punt de comparació. Uns respectaven les tradicions, els altres ho fan per vici coxino- ya les vale!- els altres per oblicació divina!

Qui té raó la té! sense discutir! pa què?
Després ens preguntem per què duem un retràs respecte Europa... Si aquests tarambanes han estat tota la vida manant! tota! i el pitjor de tot: ja no manen gens? mmm no sé jo... no sé...

Viva España coño! tanto rojo, maricon y masón suelto! que asco de país! pero que disfrute pal cuerpo! que els donen brasses per esmorçar! i alegria pa los demás!!!

Aquesta gent no hi ha res que els fota més que un somriure, un somriure de despréci i de llibestad...
ale! a ser feliços! i comencem la revolta permanent!!

Jo sóc jo i no ho puc deslligar...sóc l'artista i el pallasso

io non sono un moderato (trailer)

El vaig vore a la tv3 fa poc.
Molt bó. Dario Fò es presentava a Alcalde de Milano, pres de ràbia per les barbaritats que estava apunt de fer l'Ajuntament en els barris més marginals. Amb el lema de: io non sono un moderato. Defensa que avui en dia front a la barbàrie dels moderats cal un extremista, un boig, capaç de veure la solució més decent i òptima i resucite la societat.
molt boniquet... a més a més sentir parlar aquest home és un plaer.

Qué caxondo el tio!!!

No cal massa traducció, no?
En resum, ella pregunta què pot fer una parella jove per afrontar els problemes económics i el tio "guasón" i "campechano" li respon que es lligue al seu fill o al fill d'algun altre ric, que com té un somriure bonic no li costarà gaire!!!
Obviament és una broma, però quin mal gust tu! si tingués un sonriure lleig què fa?
A més algú que vol optar a tornar a ser Il capo del governo com collons es permet (i li permeten) fer això?

Wyoming respon a Cesar Vidal

Un altre motiu per el cual no podem deixar que aquesta gent torne al poder. No almenys no sàpiguen què vol dir dignitat humana, què vol dir respecte, i demés.
Un motiu més, aquest és el seu tarannà, la seva forma de ser i de gestionar l'espai comú. Per què els seus pregoners són els que són i els que els agraden a ells.
Cap agressió sense resposta! front a l'atac abussiu ens hem de mostrar més inteligents i fer valer la raó. L'humor com a atac ferotge al poder és una bona arma, no l'única, però si de les que menys soporta aquesta gentola neocon, que no han perdut les formes ni el contengut del passat.
És de vergonya i fa pena!

A qui vote'm uela?

A nivell personal se'm va fer extrany que per primer cop des de que tinc conciència política, i ciutadana, no vaig poder contrastar idees amb ma uela. Ella m'hagues demanat que li expliqués en els últims dies qui és qui. Segurament m'hagués demanat la papereta de "Sapata" i de bon mati el diumenge ja estaria apunt per anar a votar. Tot abans no arrivaren els seus dos gendres a "marejar-la". Més que res per què no ho anaven a asonseguir. A banda de produïr-li un mal de cap, clar. A algú nat l'any 1915 i amb la capacitat de calar a la gent com té, tenia, ma uela és dificil enganyar, altra cosa és fer-se la boba. Això, se'm va fer raret no acompanyar-la a les urnes, però sobretot no haver passat hores parlant del tema.

No cal dir que l'anyorança no era més intensa ahir que altres dies, simplement ahir era evident que mancava.
Per ara com apunt personal de la jornada, pot ser en altre moment parle de la uela per aci, però ara no puc. És dificil entendre el món sense ella i més encara compendre com es restructura l'univers versus la seva absència física. És difícil, em fa ràbia i no és consol dir: és així, llei de vida,... Que siga cert no vol dir que em faça a la idea, o que l'hatja interioritzada, encara és com si fos aliena, com si no anés en mi, com si fos un estat transitòri i no permanent.
A poquet quan ens vatja faltant en diferents moments, on ella i seria, on hagués dit o fet, ..., la realitat anirà impossant-se.

Entre altres coses per AÇÒ NO MEREIXEN TORNAR!!

Aquest tall de la cadena Ser ens mostra dues postures que conviuen i sense massa problema a dins del Partit Popular. Si "el mitjà és el mensatge" (Mc Luhan), les formes amb que s'espressa també ho són. Podem desentir, se'ns permet insultar, berrejar, etc, etc,... I faltaria menys que no fos així, però cada cosa al seu moment i amb el seu per què.

Sobre el resultat? Una amarga alegria. Seria un hipòcrita de no reconeixer que m'alegre que Zapatero siga qui encapçale el nou executiu, un President que ha aprobat la llei d'identitat de gènere, que ha obert el debat territorial - ma que el resultat ha sigut el que és: prou lamentable, per a mi, mancant sobretot un debat serios de contingut, amb racionici i menys tonteries per totes les parts-, reformat la llei de matrimoni, la llei d'igualtat, educació per la ciutadania,..., una mínima memòria històrica,..., i demés coses que si bé no em convencen per votar al seu partit, si em duen a no adelantar l'ulcera estomacal - com diu Lluís Llach:" quan governa l'esquerra al principi tens un somriure, encara que poc a poc la vergonya et va possant vermell al veure què fan"-.

Ara cal afronar la legislatura concloent els procesos oberts i restituint la ciutadania al seu lloc. Amb nova llei electoral inclosa, si...encara què jo no sé com es podria fer, però cal. Canvis constitucionals suposse que hi haurà pocs, però almenys regenerar teixits socials malmesos o que mai han arrivat a texturitzar completament.

Manifest!

Per evitar, almenys protestar, la impunitat amb la que el PP i Canal 9 ens trapitgen, insulten i desprécien dia a dia: signa el manifest, tan sols cal donar una ullada als signants per adonar-se'n que no es tracta de gent acusable de vendrés al millor postor.

No com altres, que abans prostitueixen la seva feina que renuncien a ser membres del club de ténis ciudad de valència o similars. El mérit no és eixir a la tele, el mérit és ser conseqüents i honests!

A més a més a la web del manifest podem trobar la lleide fundaió i altres, són uns acudits d'un humor negre molt refinat!

QUINA VERGONYA!!(bis)

Quina vergonya!!!!

xica! que ben asinistrada que estem! si senyor!
Aquesta profesional, dic periodista, dic...ams... tipa que podria continuar presentant l'ofrenda i demés, es sap el refraner español mu reketebien: nunca muerdas la mano que te de comer! Si guanya el PePet! la poden possar de conductora d'uns informatius a TVE.
La manipulació informativa és innerent al fet de elavorar una notícia, fins ahí tots d'acord. Però passar d'una manipulació d'artessa cosntructor d'informació a la de censor en temps de Kiko pantano: NO!
em sembla bé la parcialitat: a les privades. Però a la televisió pública que per llei és garant del pluralisme els programes no fan editorials! els programes no opinen! els programes respecten els temps i les formes... Però bé vols emprar técniques de propaganda feixista: disimula! que no som TAN burros! una mica si...el gran problema es que front a aquestes coses hi ha fetges que ni s'imuten, cervells que no s'enteren i gentola que ho veu NORMAL! si normal!
i m'és igual que el colp em vinga de al dreta o de l'eskerra o amb dirrecció al centre del meu cos. És igual!
fins a quan?
De veres que front açó no m'ix ni insultar-los, són més les ganes de plorar que altra cosa!

Quina vergonya!!!!!

Ca Macià...

Mai t' he contat aquella història?

Un dia vaig arribar de la Lluna!

Feia fred i jo anava nu. Vaig trobar Ca Macià, un home vell d’ulls clars i molt amable, amb els llums encesos.
No li sorprengué gaire que anés nu. A la seva edat ja havia vist de tot, inclòs altres que baixaren de la Lluna. A més a més quan ell era més jove havia tingut el privilegi de parlar amb un autèntic home de Júpiter. Fet molt més assenyalat.

-Saps? ja fa temps que no em visitava ningú...

Em va explicar que des de que els de la ciutat havien construït tan a prop de la seva masia ja sols passaven per alli els especuladors i els cotxes, i sempre amb presses. Per això estava tan content al veurem.

Els seus ulls brillaven i la veu li tremolava.

A mi em va saber greu dir-li que jo tan sols venia de fer un bany al llac, que té a prop i que amb la fosca no trobava la roba. El meu cap volia una valoració dels terrenys per invertir i jo no em vaig resistir a fer un bany abans que tot canviés.

Em va convidar a passar la nit. Anava a preparar carn i verdura espencada.

-Mai m’acostume a cuinar per a mi sol, i sempre en faig de més.

Vaig escoltar les histories de quan era menut, de quan el llac era més gran i més net. La seva lluita per conservar el lloc on vivia,...

Quan vaig despertar, ell no hi era. Tan sols una nota:

me’n torne a la Lluna. Hi ha menjar al rebost.

Ara algunes nits en que està plena apareix algun home de la Lluna i no fa massa en va vindre un de Júpiter. Sempre solc tindre alguna que altra cosa al rebost per si tenen gana.

Fiesta Plop - Final a lo Xuxa

Plop!!

Que de recuerdos!

tenés que perdonarme que ya no me pase los viernes puntualmente por la Plop!

Para aquellos pobres inocentes que no sepan que es la plop!... podríamos decir que es el lugar donde uno puede hacer lo que le da la gana...a excepción de abrir la puerta de emergencia, o estar en el lugar erróneo, no Rafa?.. también es el lugar donde puedes escuchar la macarena, el tractor amarillo, mientras se pasea el maestro de ceremonias de cabaret, Alicia en busca de su País del placer, Moulin rouge y todo un mundo de fantasía.

¿Lugar? Rivadavia 7800. Buenos Aires. Que por cierto esta avenida goza del honor de ser la más larga del mundo. Creo que podría incluso ser un mundo en miniatura. Traspasa todo tipo de barrios y contextos muy diferentes.

¿Miranda? Es uno de los grupos que más sonaba cada viernes en la Plop!.

¿Recuerdos? muchos... Sobretodo el día del shorcito. YO NO! ni jarto de vino... pero los dos locos más divertidos si. No pongo nombres por que de seguro me echaría en cara el que estuviese en segundo lugar el acto de cometer tal grosería...así que... ya sabéis quien sois...bueno, vosotros y todos! guapos! ¿a Lau la conocí en la Plop!? mmm no recuerdo, pero es una tía cojonuda, divertid, guapa,...

No es la mejor fiesta del mundo pero si es el lugar donde uno se lo pasa mejor en el mundo. jajaja

los camareros son simpáticos, la bebida un asco...si hijos, a la Plop! no se va a degustar un buen vino o un excelente ron...NO! uno va xq es barato, xq la gente es genial, xq el sitio es espectacular- un antiguo teatro- xq la gente se convierte en un grupo, puedes hablar con todos y casi de todo.
En la Plop! conocí más a David, quien hasta entonces era un chico de clase. A mi chico L’óreal: Edson. Para el cual no hay palabras para describir lo fantástico que es...Al igual q no las hay para describir a cada uno de ellos. TODOS geniales. Así que no voy a detallar uno por uno... a los que no nombré, ahora, ya serán nombrados en otra ocasión. Recordados siempre...

y mención especial para Rocío quien me llevó por primera vez a tal lugar. Y a tantos otros de la ciudad, como el Rashobar de Rasputin. Un antro en la Boca pequeño donde se puede escuchar buena música en directo.

Creo que seguiré el consejo de Martín y montaré una Plop! en valència, aunque ya te digo que los asiduos no van a ser ni la mitad de interesantes... Eso si, entre semana lo convertiría en un Sitges...y pondría todo mi esfuerzo por que no terminase siendo Amerika, o Glam un sábado...jajajja

bueno... Primer repaso a Buenos Aires... por lo menos de la parte del vicio plopero, digo social-nocturna de los viernes...
Besos a Todos, menos a Martín, por no perder la costumbre. Ya sabes, cuida del cabrón y no le dejes ver nunca lo que ocurre en el gallinero de la Plop! ya sabes, arriba donde queda más oscuro- según dicen-.

Buenos Aires seguro que no seria el mismo sin haberos conocido: Gracias!

¡Pero que inútiles que somos!

Ojala pudiese discernir la mentira de la verdad. Descubrir de golpe los entresijos de este circo mediático, que no es más que reflejo del estercolero social e incívico en el que alguien decidió que íbamos vivir. Perdón, por el que morimos si no nos absorbe. Lo hemos edificado a costa de todo y de todos. Los payasos ya no son divertidos. Los pobres clowns mueren de hambre dado que unos infiltrados les robaron el pan.

Ahora nos inundan de promesas, nos llenan las manos de palabras sonoras y baratas. ¡Sí! Muy baratas. Hablan de lo inútil de dar comida al hambriento si no se le enseña a labrar la tierra. Pero aquí nos piden el voto cuando nos criaron como verdugos, ejecutamos la acción pero no juzgamos las consecuencias.

Cada uno legitima el sistema de carroñeros a su manera. Unos de obra y otros por omisión. No vale decir yo estoy en contra, yo qué sabia, no puedo hacer nada…todo es una mierda o mil idioteces que nos repetimos. Nos sentimos a gusto sabiendo que sabemos. Pero pobres limitados que no tenemos herramientas para actuar. No las aprendimos. Unos estuvieron demasiado ocupados consiguiendo derechos, que por otra parte debían ser inherentes a la condición de ciudadano; otros disfrutando de ellos no tuvimos tiempo ni de acordarnos de quién los parió. Algunos gritaron, gritan y mueren mientras otros callan, duermen y mienten, pero la mayoría disfrutamos del show.

Sabemos que no nos gusta, programamos nuevos canales, zapeamos un poco por la basura a ver si nos distraemos y así tenemos que vomitar a nuestra conciencia para sentirnos mejores que quienes la consumen por necesidad, vicio o placer.

Ni los adormecidos, ni los dormidos ni tan sólo los comatosos nos libramos de la bazofia en la que hemos convertido una sociedad con potenciales. Ahora nos alzamos contra ella, esta de moda, es sencillo, nos dejan,… Culpar al otro es lo fácil.

Admiro a la gente capaz de ver el entramado global con ojos de niño. Sin problemas más allá de devolverle la pelota a su dueño, o por lo menos compartirla.

Cansado de no hacer nada, de no saber ni tener ganas de aprender. Arto de consumir dictámenes de otros que tampoco saben ni ganas tienen. Todo gira alrededor de una dinámica muy bien engrasada hacia el caos y la calma. Hacia la nada y el todo. Ser feliz cuesta poco, pero los snobs nos sentimos con la necesidad de cagarnos en lo sencillo. Así nos podemos creer más inteligentes:
-"...A mi no me engañan…. Yo sé que es una porquería todo y que el petróleo mueve las guerras”-…

...Bueno…si lo sabes pero no eres capaz de resolver nada, ¿qué más da? No sé, fúmate un canuto y arregla el mundo con tu taxista, ¡pero déjeme los cojones en paz!

¿Mea culpa? Obvio… ¿repelente? Un rato…¿estúpido? ¡Sobretodo!

Hablar por no quedarse callado, odiar la estructura artificiosa con la que nos relacionamos: por principio. ¡Me la sudan los 400 putos euros del PSOE, me la suda que el PP piense que el dinero mejor en el bolsillo!, ETA y la crisis bursátil me la traen floja, y por si fuera poco si España se desgaja en mil pedazos no me quita el sueño. Me preocupan los motivos, me asusta no entender qué ganan los subnormales que nos subnormalizan con ello… los 80’s pasaron y aún seguimos dejando a Rambo que nos salve el culo.

Cansado de gilipollas que hablan en mi nombre sin conocerme. ¿Me repito? Soy como el ajo o la cebolla…pero sin sus propiedades curativas.


PD.: votaré? ganes no entinc cap. Però abans legitimar un sistema podrit, que per molt que estirem em tem que no caurà, i si cau que ens pille ben llunt, no fotam que salvapatries no en sóc...egoísta com bon ser humà jo cametes xa que us vull i cap al rincó més perdut de la mà de tots aquells que puga endur-me per un costat i per l'altre de tots aquells que em puguen arrastrar... reprenent el fil: abans una rèplica d'aquest govern, que fa olor, i no de tarongina, que no pas un pp amb ganes de trencar fins l'última teula i possar-nos una capella a cada casa i un expendedor d'òsties sense consagrar en cada bany! això si...amb el q t'estalvies dels putos impostos...xq es pensen uns i altres que els impostos es paguen per hobbi...no sé, i que si els regalen (com si foren d'ells) serem més feliços...fins que ens toque anar al metge, per la carretera, a l'escola, ens quedem sense feina, etc...no sé d'on van a eixir les peles...del sou de Pizarro? Calderas? no crec...no sé per què...però crec q no!