Hoy es el día...

Volia deixar-ho fins després de traure'm el carnet però ja no hi ha més temps: RÈGIM!
L'altre dia vaig mirar el meu tràgic pes. El que els meus ulls ja m'informaven des de fa mesos... la maleïda bàscula m'ho confirmà.

Asin que, vida sana.

Menjar menys i fer esport.

I per a celebrar-ho Festa dels Morts a valència... Enterrant certes coses, entre elles la panxa! mare!

Pd: Res de caçalla, que com diu Neus va contra al pàtria i damunt bufa massa...

Míssils Terra!

Indignació!

No sé fins a quin punt fou una redada politico social. Com les que el nostre difunt Caudillo organitzava per animar les festes i aplecs de la nostra actual progressia ben estan. Aquells que ara tenen entre 45 i 60 anys. O un control rutinari.

El fet es que el dijous passat els policies entraren al Terra. Un lloc on es reuneix el jovent nacionalista a la ciutat de valència, per a sopar, beure i entre mos i glop identificar els mals del nostre maltractat poble, país, regió, comunitat, o raïm en Salmorra!... Doncs érem allà a punt d’eixir quan els agents ens feren romandre allà dins. Sense boçals. Se’ls havien deixat.
No els preguntes els motius, que la resposta és simple:

“vivis anclados en el franquísmo”

Comol? Explikamelon? Nosaltres?

Com no sé que els va dur, no ens ho varen voler dir, no faré més comentaris. Però allò feia pudor. I val que tots sabem que los rojos masones i jueus diversos ens rentem poc, però no parlava de la nostra olor corporal si no de la seva.
Massa moviments estranys veig últimament entre els que ostenten democràticament els poder. No tindran por? Les meves ganes? No sé... no sé... jo per si de cas res de vore al Barça per la tv, no siga que em tanquen per anar contra la nostra santa Comunidad.
I aniré espai en parlar valencià en públic com ve ens recomanà el senyor policia.

Una pregunta al aire: què cony buscaven als calaixos de la cuina? Armes de destrucció massiva o com digué el insigne saforenc: míssils Terra?

Maulet detés al finalitzar la redada.

26-10-2006, anit...hui; i demà?....

Cariño! Tu problema no es ligar! Tu problema es aceptar que lo puedes hacer.
A ver… pekeño si vas allí después de haber acostado a todos tus amigos no te quejes si no ligas con un premio Nóbel. No son horas ni lugar. Permítete otro marinerito guapo, con melena rubia, cachas y banal( Tú también lo eres).

Qué más quieres? Un ángel? Pues no va a venir a buscarte!
Vale ya de ser un snob…ok?

Puedes entender que con dos manos, una cara, dos brazos,… y un par de piernas puedes atraer a alguien? Pues déjate de tonterías… salta baila…corre… y a la próxima no me seas tan imbécil que a ti te atraía tanto como tú a él! Lo viste? Si! Lo avisaste de tus locuras? También! y aún así seguía allí…no me seas diota!


Doncs això!
I el Italià? Amb ell no havia res a fer… dos abraçades i conformar-se… però después tot era real però decidires passar. Doncs no et queixes. Ara com a càstig classe de Dret. I después a Lola Cuenca!
Penitència!!!

Estimats! Ahir va estar una nit bonica… amb tots i amb els altres…
Ja ho vaig dir anit diversos cops però: “el Pais no està perdut fins que quede gent com vosaltres, com nosaltres… i el últim parlant de català a la manera de valència encara no ha nascut!!!!”
Monotema: el marinero parlava valencià! Es que…

Què te compre quién te entienda!!!

Titulars...

És estrany, avui té mirat als ulls i no me sentit malament.

Els nervis no invadien la meva parla I no em mostrava taquicàrdic.

Pot ser el meu Cristo in Crocce particolare, ha decidit ascendir al regne dels inferns i romandre allà quiet per sempre.O pot ser l’he enviat jo amb una patada.

Siga com siga em sent bé. Content, feliç… Enamorat del que tinc i del que sóc i podem arribar a ser. I el millor de tot? que no tan sols per aquest fet. Molts altres em ronden pel cap, pels pulmons. A l’alè. Als dits...

Compromís cap a mi i menys temps perdut lamentant allò que mai ha estat possible.Aprendre a escoltar Antònia Font verge de sentiments corruptes.

...

-El dia 10 examen?

-ni de conya!

-jo et veig preparat.

-jo no…, però si sols he vingut 3 dies!

-el 10 aleshores?

-No!

-Doncs ens plantem en el 20.

-ixe…ixe… que a mi el número 20 sempre m’ha agradat molt.

Poc a poc ens fem adults, no? primers passos conclosos.

La cruda No-ficció

El senyoret Mikel em va enviar l'altre dia aquest video. Que si bé exagerat i esperem que no siga realitzat per un profeta autèntic, descriu molt bé els nostres pessars. Almenys els meus!
CAGON L'ESKERRA VALENCIANA!

El més trist és que tocarà votar-los per evitar el mal pitjor. Per llevar unes butaques a uns imbècils i donar-les a uns altres que almenys duien una colonia més fresca.

Sa puta miseria!

Jo votaré amb pinces... però sense cap altre remei ho faré... (això si una relliscada més i em promet a mi mateix que vote al PP i a pendre tots pel cul sense lubicant!)

brofec? pot ser... cansat? más bien...


ACTUALITZACIÓ:

Mai me considerat nacionalista (almenys no de forma tradicional) encara que com bé dia Llach estaria dispost a dir que en sóc i a més a més radical.
Jo he signat el manifest, hi ha més coses que comparteisc que no pas les que no. A més et pregunten els motius pels quals signes. Molt encertat això.

-...

-¿fregastes los platos?

-sí

-¿seguro?

-no... creo que no los fregué

-¿si o no?

-¿no te dije que si?

-pero ahora dijistes q no.

-pues será que no.

-¿en qué quedamos?

-¿estas tonto?

-yo no, ¿y tú?

-aveces pienso que si...

-¿sólo aveceS?

-Sí, cuando te tengo delante.

-Pero...¿ fregastes los platos?

-No, me los comí.

-que gracioso eres.

-paso...

-no te entiendo...

-...

Paradoxa 154

hi ha dies que m'agradaria no tindre que comunicacar-me amb ningÚ.

poder entrar a la cuina, agafar un suc i no dir bon diA.

Sortir al carrer i no saludar. Que no em trucaren ni tindre que trucar.

voldria ser un més entre tants.

Però són pocs.

De normal tire de menys a molta gent. Idee milers de formes per poder donar-los(vos) una abraçada. Mirar els ulls dels companys i sentir que ets viu en les seves mirades.

Sóc un animal social que li costa molt romandre quiet.

Quan m'endinse en un lloc on no veig companys comence a inventar situacions i personatges que sols tenen vida dins del meu cap i en aquell moment.

m'agrada agafar un paper i un llàpis i escriure destrellats com aquest per desficI.

No obstant, què bons sons ixos dies on ets sol, sense gaire compromisos cap a al resta i pots gaudir del film que tu vols, el llibre que et ve de gust o el parc que se t'antoixe per pedret una estona, un dia, un segle....

O quan et trobes un amic que fa setmanes que no veus i acabeu fent-vos un café i omplint-vos l'un de l'altre. De senetiments, esperances, pors i goig.

El mort li diu al degollat, qui t'ha fet ixe forat?

Citando al Senador Lombrith:

CERTIFICAT SOMIAT
Antes de que cierto amigo mAceDonIo se me adelante (y a pesar de lo que dice, no se si me secundará), expondré una serie de hechos.
Es un hecho que no todos los individuos de todas las especies del planeta generan descendencia. Asímismo, tampoco cada ser humano. ¿Tan difícil es de reconocer y aceptar que yo pudiera ser uno de estos mamíferos fracasados?
Un año de estos conseguiré un certificado psiquiátrico que acredite que estoy incapacitado para el cortejo. Así podré responder un “No, mira, yo no puedo”, y ahorrarme discusiones y dolores de cabeza.

...

Doncs si. Al final te m’has adelantat així que, no és que haja desistit en demanar jo també tal certificat; tan sols desmuntar-te la teva teoria.
Perla, estar incapacitat per reproduir-se no bé a ser el mateix que per a lligar. En segon lloc: ho has intentat mai?

NO! O almenys no de forma seriosa.

Jo no sóc qui per a donar consells. Quan algú se m’arrima, miope o falto de criterio to hay que decirlo... jo pres del pànic fuig, encara que fos per demanar-me l’hora. A mi m’és igual jo còrrec. El problema s’agreuja quan qui ve cap a mi m’agrada. Aleshores puc fer un compendi de totes les tonteries possibles per a que canvie la ruta. Si la proximitat és major li puc parlar del tema menys apropiat, i si la cosa ja esta perillosament prop: no cal que diga el que faig.

Però Senador Lombrith, deixa’t caure ja d’una! Segur que en quatre festes perds ixa por a mirar als ulls. Sols pensa com ha canviat en poc de temps la teva forma de relacionar-te amb les dones..

Asin que no val la teva teoria de la ineptitud per al cortejament humà. Ets tan vàlid com els demés. Tan sols hi ha que saber triar.

(tot, es que el psicòleg m’ha dir que sols donen un títul cada 10 anys i el vull demanar jo)

Carinyet! nosaltres podem! :P

crea tu propia TV en el salón de casa ;)

Massa estressant no ha estat, per a què mentir. Comprovar que a la Universitat tenim millor material i poqueta cosa més.
Els companys una gràcia de persones, el que no m’agraden tant son les rodes de premsa a la seu d’Esquerra Unida. Menys quan allí apareix un element del passat més llunyà. Un cambrer-motorista reciclat a redactor, de cuyo medio mejor no acordarse... Tampoc és tan gran el Poble.
Ha estat simpàtic veure els nervis d’últim minut quan el programa de les 2 no rederitzava i eren les dues menys cinc.
La tele és una mica de joquet com em va dir el director de la cadena, però em sorprèn com son capaços de rodar tan bé amb tan poc de temps, gent i diners. Gràcies que tenen al oncle gran: la Ser, sempre dispost a prestar un presentador, un tall de veu o enviar cap al pis de dalt a l’entrevistat per seguir exprimint-lo.
L’edifici del grup Radio Gandia, sembla curiós per dins. Molts estudis de radio i un parell de tv. En breu ampliaran el de tv del 2on pis.
Em fa pànic la feina. Massa responsabilitats: “si falla una peça no ix l’emissió”.
Això si, jo ja li he pres carinyo i tot a Localia Gandia.

2015 no és el cim! tan sols un altra sortida!

En molts sentits ens cal ja d’una alçar-nos de la cadira.
I no és per sentir-se mal un cop de tan en tan. Ens cal! I cal fer alçar de la cadira als nostres companys i amics.

Tots en peu podem fer avançar la mola.

Deixar-nos d’omplir les nostres boques amb paraules com Democràcia, Humanitat, Solidaritat, Respecte, Igualtat... i fer que els conceptes parlen... les accions... les rialles.

No sols parle de qüestions a gran escala de economies complicades i diverses...

Més fàcil.

Ser coherents i exigir que s’acaten els compromisos adquirits.

Per a ser realment personetes lliures ens cal ser valents, inclòs amb nosaltres mateixos. Acceptar què volem i buscar la manera més “dolça” de fer-ho. Sense por, aprenguem a comunicar-nos de tu a tu. Cara a cara. Cos amb cos. Mirada amb mirada...
Tendrament humans. Apassionadament humans.

Estúpid? Tòpic? Pot ser...segurament; però qui conega un bon camí per arribar al món que desitja, al món que ens cal,...que l’emprenga amb totes les seves forces i agafe de les mans als altres.
Alcem-nos i sigam per un cop allò que se diu humans. Dotem-nos dels valors que ens fa goig pronunciar i sense vergonya estimem-nos...

punt i final* de viure sense tu!

***

altoooooooooooooooooooo!!!!!!!!!!!!

Quan d'any!
després de deixar a Blai i Sandra, me'n vaig anar en busca del Taxi. Amb la intenció manifesta de parar-me primer en Bacarra més que res per recordar un dijous universitari! avui NO tenia res que veure, Això si; recordava molt a Xeraco. Ple de Quintos, em vaigh integrar fàcilment. Feia temps que No ixia de Festa amb jose, Estefan o Quique. Ha estat breu, realment. Però m'ha fer estimar un poquet més el poble on visc. Fins que he pujat al cotxe en ells!...
i jo que pensava que les redones no es feien en linea recta!
Mare! quina por! però soc viu i amb el ionternete altre cop funcionanding!
Coses per demà:
corfirmar amb sandra les planxes per a unes camises.
trobar data per fer una escapada a london!

ais!
kina vida que em pegue!
i que bé que viviu! i visc!:P

A classe d'infografia!

Després d'hora i mitja xarrant amb un simpàtic xic d'Orange no sé que li passa a la meva conexió. aixis que de moment m'agafe vacances blogaires... Des de casa no em deixa penjar cap post no entrar a gaire cap Web...

Ahir l'estada a Castelló molt boniqueta. Feçia dies que no em sentia tan agust. Alex! et tirarem en falta! nu tardes en tornar que si nos ens plantem en Glasgow com Okupes! :P
molts besets bonika!

Aqui un amigo que he creao en infografia!... és la segona versió fet en els 10 últims minuts xq el monstruito q havia fet durant un hora se m'ha esborrat asin q... el senyor patato o melonsio con macedónia de fruita ha resultat ser aixi...
companys nu us recorda a un Mr Potato que ferem en Primer? jajaja