Isaura: ladrón de guante blanco

Ser l’única que defensà els drets dels valencians al Congres dels diputats té el seu preu. Han acusat a Isaura Navarro de corrupció. Segons la premsa oficialista La diputada d’Esquerra Unida va usar la seva condició de parlamentaria per a que la seva parella es passetges pel Perú fa unes setmanes. No obstant llegint premsa subversiva i de Rojos masones (l’Avanç) he pogut trobar una entrevista on Isaura relata els fets, força interesant. El seu xicot anà a Perú en qualitat d’observador internacional d’una ONG a les eleccions. Si bé va tindre una sèrie de privilegis, mai aquestos varen ser pagats amb diners públics. Privilegis com: el número de telèfon dels cotxes oficials de l’ambaixada. Tenint en comte que setmanes abans havien segrestat a un empresari que Isaura es prengués la molèstia de procurar-li un transport segur (pagat de la seva butxaca) a mi almenys no em sembla cap despropòsit. En quant a la presència o no d’ell en sopars oficials. Doncs no sé si realment assitia com a observador o com a nuvi de... Però a quants sopars acudeixen les dones dels ministres, presidents, etc... sols per ser dona de... què passa que un home no pot ser home de...?
Alguns creuen que tots actuen a la seva manera i per tant els costa molt entendre que algú es moga per la vida de manera honrada.
Per què no es pregunten quan va cobrar Júlio Iglesias baix mà per representar a la Comunicad valenciana? calla! que ja ho saben... si varen ser ells qui li dugueren els maletins a Suissa...
Com diria Jordiet: Moniatos! Fills de...!!

Un altre cas de censura i manipulació informativa la del nostre Jordiet encarnat per Xavi Castillo de Pot de Plom. Sembla que la veritat i la mentida romanen al seu lloc: a les mans dels qui manen, dels qui paguen,... com sempre.

Paranoia 23

¿Cariño, sabes? ¡Ya no te quiero!
Día tras día palabras sin sentido me recuerdan que el viejo sendero se terminó. Me repito incesantemente que lo que fuese que nos llevó a cruzar el río ya no nos mueve más. De repente tu susurrante voz. Tiemblo, no reacciono con sentido y hablo de tonterías. Soy tonto.
La mirada perdida y pensante.
¿peque, sabes? ¡Fuiste un capricho!
Lágrimas de recuerdos pasados surcan mi cara. No te quiero pero me dueles. Te tengo pero no te siento y cuando no estas exploto de emociones que me piden ir a tu lado. No me entiendo pero ya no me importa.
A veces te odio por no haberme dicho que no me querías hace años, otras por ser como eres. Por ser dulce y amargante. Por tener siempre las cosas claras y dudar de todo.
Otras besaría cada uno de tus pasos. Adoro las charlas a las tantas de la madrugada sentados en cualquier sitio, sin frío ni prisas. Tus caricias veladas. Que al ser pocas valen tesoros.
No regalas emociones ni sonrisas y sin embargo las produces.
Cansado de hacerte esperar esperando imposibles. Mil perdones he pedido sin haber hecho nada que no debiese. Lo siento.
El adiós... Es un camino con un retorno muy lento y una salida demasiado cuesta arriba.
Todo ello sin saber quién eres. ¿has existido? ¿lo harás?...
Te recuerdo sin haberte visto nunca y te necesito como si fueses parte de mi.

Chavez 1-Musculman 0

A Venezuela, un grup de científics han inventat unes “judías sin fratulecias”. Ja sé que per a molts amants dels fesols serà una gran notícia. No obstant a mi m’ha semblat una gran catàstrofe: ara què farà Musculman? Ell que guanyava als malvats a força de pets!
Pobre...
Per el que es veu han trobat uns bacteris que es mengen la fibra dels fesols i d’aquesta manera eviten els malsonants residus (i segons de qui inclòs radioactius).
Chavez vol entrar en Kioto i no sap com!

Ara que estaven fent nous capítols de Musculman... De tota manera un dels meus traumes d’adult és no enrecordar-me’n d’aquestos dibuixos. A pesar de saber que els veia i tindre la tonadeta clavada en el meu simple cervell.

25 d'abril

Ja fa quasi 300 anys que cert bendito és dedicà a enderrocar el nostre poble. Els que em coneixen ja saben que mai he estat nacionalista, tal cop culturista (però aquesta paraula segons la Gran Enciclopèdia Catalana vol dir altra cosa).
Mai m’han agradat les pàtries ni els seus adeptes. No obstant tinc una llengua i unes arrels per les quals a vegades sent que he de demanar disculpes.

-Bon dia!
-Hableme en cristiano que no le entiendo!!!!
-Doncs disculpem hebreu encara no sé...

Cal justificar per què empres la teva llengua? Per què somnies en ella? O quins motius et duen a dir t’estime? Em senc ridícul cada cop que ho he de fer.
Segurament alguns diran que sóc nacionalista per defendre allò que he heretat. Però als pobres tan sols ens queda això dels nostres pares, avis, ... La llengua i la forma de estimar la nostra terra. Que si bé és nostra, ho és en la mesura que la sapiguem cuidar i compartir. Els meus paisatges per a mi són els més bonics del món, són per els que me perdut i he jugat. Són on he estimat i on he aprés com funciona la natura i com els humans es mouen. Al igual que els paisatges del meu veí són els més bonics perquè estan plens de les seves vivències, dels seus records,..., sempre que algun especulador no els tinga l’ullet ficat.

Em senc part del territori, però també de la seva gent, de la cultura popular, de les seves festes (en concepte almenys). Però sobretot d’aquells que m’estime.

25 d’abril... Pèrdua? Record? Celebració?... La nostra gent és estranya, celebrem festes per recordar derrotes. Però diu molt de nosaltres i del que ens queda per fer.
Jo enguany formaré part de la manifestació el 6 de maig a valència. Si més no per recordar a tots aquells que ens diuen nacionalistes que són ells els que creuen en les nacions. Jo crec en un Poble, en ciutadans, tradicions, cultura, llengua, paisatges, rius, barrancs, amics, gent gran que recorda i són la nostra memòria i record, família,...Nacionalistes ells! Jo no vull més fronteres, però si la única forma que tot això que em fa ser com sóc puga romandre és una... hi haurà que plantejar-s’ho. O almenys amenaçar amb la intenció.

Quan el mal ve d’ Almansa a tots alcansa.

Pd: L’únic bo del 25 d’abril és que és l’aniversari de ma mare i eixís no se m’oblida mai: Felicitats!

A Reme...

Carinyu! nu creas los rumores : eres la única en mi vida.

Aquest post és tan sols per desmentir un creixent rumor sobre múltiples"nuvies". Obviament sols en tinc UNA, la millor de totes: Reme.
Quan portem? 3 setmanes? como pasa el tiempo!
En aquest punt de la relació crec que deuriem donar un pas més. Ens podem donar la maneta? i algún beset a la galta?... Ja em fas saber la teva decisió.
Pekeña mia, espere que amb açò no calguen més desmentits.

(ais quanta faena donen les nuvies, encara que siguen postises, mare!!! això si... rejuvenecen q nu veas... ni en 1er de BUP feia tanta tonteria)

Un sant dalmata com a Patró de la Santa pura i casta Catalunya! i Alcoi!

I felicitats llibreters que feu l'agost! i floristes... quina olor més bona fan els carrers de la ciutat cada 23 d'abril... Podria ser tots els dies Sant Jordi... La gent pel carrer major amb un llibre i una rosa... Ais si no fos sols un miratge i la Gandia que ens fa pixavins fes més que aixó: un dia a l'any de bones intencions.
Espere que amb el nou Serrano la cultura isca al "carrer" un poc més...

Imatges d'una nuit...

Un skineto defensant a Lenin...
un francès, rúbio, amb rastes que li surt una rata del la caputxa de l’abric... quin crit...
la rata al meu damunt... arggg
Retro Zaping a les tantes (si me rist Sandreta)...
Un tipo amb un pal cridant Marikones Marikones... Damunt al pobre que perserguia me temo que d’això poc...
La busqueda d’un "traster" i la utilitat de les càmeres de seguretat...
un amic que fa temps que no veus...
La felicitat en els rostres...(ais parelleta quina cara de gust que fèieu)
Mojitos... Que bons... que luxe... ais que mayores nos hacemos... donde quedó el calimocho?
vi: La col·legiata...que BO!...
Sandwich... uffff...
cambrers... lo mismo...
La policia escorcollant a la troupe autoestopista...
Menús mal que el francès ja ho duia tot dins...
La llengua del francès fent coses rares mentres la rata li recorria el coll... que drogao...
la plaça del Carme... Que de recuerdos...els carrers...
Joan demanant dormir 5 minuts ... Bueno vale... Que madraza que soy...
anar sense telèfon...
Joan ,el de Benimaclet, explicant els motius de la seva clarividència i de la meva opacitat: ell és diu Joan i no david, és obvi, no?...(jo nu ho vaig entendre... però bueno)
Amàlia i Nuri arribant en la llunyania...
un alemany que parlava italià...

Una nit de petits detalls però de somriures continuats...
Tranquil·litat i diversió...
Que bé que me ho vaig passar...

Sindrome Escarlata...

Si monjas y curas supiesen la paliza que les vamos a dar... saldrían a coro cantando : Libertad libertad Libertad...

La sabia Creadora del mundo, dijo:

"Jo és que la mafia mai le tinguda molt en comte"
Arakeli...

Oggi auguri... Domani vai alla sinistra...

Cari amici! il profesore ha vinto!!!

é sulla strada della sinistra, spetiamo che non dimentiche che non c'é piú tempo a perdere..

Auguri!!!...

muuu...

Un extrany viatge

Juguem al poker de reinas?

ok! la baralla és antiga, però... I si colem aquestes cartetes amb les que juga Bush? Com a "daños colaterales" tal cop cau una bomba a Oropesa, Benidorm, Silos o alguna Esglesia dels Gerrilleros de Cristo... Què li ne'm a fer...

Hilillos

A la font de L'ull ara sols brolla cendra

Ja sé que de l'incendi del nostre raconet encara verd ja fa setmanes... però aleshores nu tenia blog asin q...

A vegades decideixes que un lloc és màgic i que sempre t’acompanyarà. Et faràs vell i podràs anar a refugiar-te a la seva vora. Baix l’ombra de la garrofera més frondosa i beure aigua de la font que més brolla. Però algú et fa fer-te vell massa aviat i veus desapareixes allò que tan has estimat. L’ombra ara queda pintada al terra encara calent. Les flames se ho han endut tot, menys el record. Ja no ens queda cap amagatall de la infantessa on anar quan ens trobem sols o tinguem ganes de que l’amant ens abrace.

Tan de bo fos un mal son que passes quan ens rentem els ulls... Però no. La nostra memòria ens desvetlla cada instant amb l’angunia de l’últim indret que encara ens feia estimar la nostra terra... Allí encara ens setiem nadons, i ara què?

Vull tornar a passejar per la font de l’Ull. Vull perdre’m de nou barranc amunt buscant la mina.

Si el plor sufoqués les ànsies de calés que hi tenen els carronyes amb les meves tindrien per no tornar a patir gana. Tan de bo se’ls convertís en cendra fins l’últim cèntim que el seu genocidi els ha fet guanyar. Llàstima que ells mantinguen propietats ignifugues i nosaltres tan sols esperança i record.

Jo ja n'he apadrinat un...

En un atac de solidaritat he apadrinat un xiket valencià! Els amics de la "Cabota" m'han convençut. No podem deixar en mans dels polític la feina de desasfaltar-los.

Ells no ho faran.

Jo propose mesures una mica dràstiques com les empleades en la Taronja mecànica. No obstant estic obert a qualsevol suggeriment. Però no em negareu que la imatge de Campos i Planuria agafadets de la mà mentres els clavem fotogrames de xikets rient-se i de sobte per l’esquena una asfaltadora els deixa ben estesets. A la vegada tonellades de cales es peguen foc (es que a estos si no els traus la pela no s’emocionen).

No sé, tal vegada després feien una llei de recuperació del territori...

innocent? ta tots se’ns permet tindre somnis, no?

De moment apadrineu un xiket valencià! i si vegeu que algú se’ls acosta amb males intencions: no dubteu tireu-li una pedrada, que com bé indica Mr Cabota és l’únic arma de moment per evitar-ho...

què fer quan el carrer vesa de sang...
i ets tu qui l’ompli?...

loko de atar

hi ha dies que un s'alça i veu un sols potent que li fa mal als ulls. D'altres la boira no et deixa pegar una passa sense entropessar en les espatlles del veí.

Hi ha temporades de tot... Dies que conjuguen totes les tonalitats de llum i instants que se'ns enduen cap a inconcients miralls de ombres reflectides.

Boig? si.