Ja sé que de l'incendi del nostre raconet encara verd ja fa setmanes... però aleshores nu tenia blog asin q...
A vegades decideixes que un lloc és màgic i que sempre t’acompanyarà. Et faràs vell i podràs anar a refugiar-te a la seva vora. Baix l’ombra de la garrofera més frondosa i beure aigua de la font que més brolla. Però algú et fa fer-te vell massa aviat i veus desapareixes allò que tan has estimat. L’ombra ara queda pintada al terra encara calent. Les flames se ho han endut tot, menys el record. Ja no ens queda cap amagatall de la infantessa on anar quan ens trobem sols o tinguem ganes de que l’amant ens abrace.
Tan de bo fos un mal son que passes quan ens rentem els ulls... Però no. La nostra memòria ens desvetlla cada instant amb l’angunia de l’últim indret que encara ens feia estimar la nostra terra... Allí encara ens setiem nadons, i ara què?
Vull tornar a passejar per la font de l’Ull. Vull perdre’m de nou barranc amunt buscant la mina.
Si el plor sufoqués les ànsies de calés que hi tenen els carronyes amb les meves tindrien per no tornar a patir gana. Tan de bo se’ls convertís en cendra fins l’últim cèntim que el seu genocidi els ha fet guanyar. Llàstima que ells mantinguen propietats ignifugues i nosaltres tan sols esperança i record.
A vegades decideixes que un lloc és màgic i que sempre t’acompanyarà. Et faràs vell i podràs anar a refugiar-te a la seva vora. Baix l’ombra de la garrofera més frondosa i beure aigua de la font que més brolla. Però algú et fa fer-te vell massa aviat i veus desapareixes allò que tan has estimat. L’ombra ara queda pintada al terra encara calent. Les flames se ho han endut tot, menys el record. Ja no ens queda cap amagatall de la infantessa on anar quan ens trobem sols o tinguem ganes de que l’amant ens abrace.
Tan de bo fos un mal son que passes quan ens rentem els ulls... Però no. La nostra memòria ens desvetlla cada instant amb l’angunia de l’últim indret que encara ens feia estimar la nostra terra... Allí encara ens setiem nadons, i ara què?
Vull tornar a passejar per la font de l’Ull. Vull perdre’m de nou barranc amunt buscant la mina.
Si el plor sufoqués les ànsies de calés que hi tenen els carronyes amb les meves tindrien per no tornar a patir gana. Tan de bo se’ls convertís en cendra fins l’últim cèntim que el seu genocidi els ha fet guanyar. Llàstima que ells mantinguen propietats ignifugues i nosaltres tan sols esperança i record.
3 comentaris:
Alguns records, amb el temps, també desapareixen, no et penses.
Fills de puta!!, no em cansaré de dir-ho.
Ara bé, en aquestes coses quan el record comence a esborrar-se ja hi haurà nous brotets verds sobre el Mondúver, és el que té la vida.
Benvingut a la blogosfera!!
Primer fou la Serra d'Oltà, la partida dels Lleus, després el Motgó, la Granaella, la Ràpita plena de formigó, Calp, la platja de Guardamar, la Llobella, la Fustera... tots eixos barrancs canalitzats, sense canyars ni baladres...ja quasi no recorde quan m'amagava dins de la soca de les oliveres als Lleus, ni els pins de la Serra d'Oltà, si que es deveres que el record també se'n va, pot ser és millor no enrecordar-se'n. Xe, però el que no se m'oblida és aquell fum i Benissa coberta de cendra, aquell dia quasi em quede sense la caseta.
Ara havia aprés a estimar uns altres paisatges. Eixe dia arrapant penya amb els gossos per la Font de L'Ull!! i de nou la tristesa i la por de quedar-te sense casa.
Fins a quan açò? què ens deixaran al final? Quan se n'adonaran els jutjes que la Costa del Sol arriba fins a Santander? quan es preocuparan els politics per les coses importants? quan se n'adonarà la gent de q ens engayen com als caragols????!!!!!!
colló jutge! do, quina pífia, si és q no són hores....
Publica un comentari a l'entrada