Aquell lloc on tot comença, i començà!
Feia temps que nu pensava en ell.Ara gràcies a Borjeta, un xiket. Però no en to despectiu (espera q m'explike perla)... Ja m’hagués agradat a mi sentir la vida com la sent ell als 15. Pensar que els impossibles estàn a la mà i les coses més fàcils pertanyen a un altre món. Estimar-se tal com és a la seva xikota i desitjar romandre al seu costat, encara que pràcticament nu al conega.Hi ha que arriscar per triomfar, no?
El cas és que m'ha fet pensar en aquells anys on ens barallàvem amb professors inútils... que perquè no dir-ho... xikets! teníem professors inútils... d'altres molt bons que mai serem conscients de com ens han influït i ajudat a formar-nos... Però és que els inútils eren molt inútils...
M'agradava l'hora de l'esplai. Les visites al cementiri? si, ok! sembla gore... però el millor no era en si aquell munt de tombes (un dia inclòs una oberta) si no el camí... creuar el riu per la passarel·la, a vegades baixar, els tarongers... aquella carretera...
Vanessa, Borja que si si o q si no però si... (i mira-los ara sempre somrient!!! ais!! kina envetja a vegades)
Mar alegre i meditant sobre la mort, els fantasmes de l'escala,... i Joan sempre escatològic i el dia de la tomba oberta, q me’n recuerdo, tocant les restes...
I després córrer cap a les classes de Julio... kin home! kina gràcia... kin bendito...
Pok a pok es sumà més gent. i d'altres es fartaven...
També les estances clandestines a l’aula i amagar-se per a que el bacterio, el ogro, etc... no ens expulsaren cap al pati.
I quan de professor inútil!
i els balls amb Marisa? i l’obra de teatre?
Anda que Antaviana!
Era l’any de la guerra central quan....
jajajaxikets us estime! i xiket a tu que sols te vist un cop també! gràcies a tu he evitat estudiar una estoneta:P
3 comentaris:
...vaig fer-me ric, especulant amb..
El mort estava plastificat!! jo només vaig estirar un poquet la bossa fins a q començà a ixir una polseta groguenca i m'entrà picor.
....David Blanco pense q es deia (quan estava viu) No ho sé segur...pero sempre q veig un mort em fascina pensar tot el q eixe munt de brutícia era, m'agrada especular. Li agardaria el meló d'alger? Ens arribariem a creuar pel carrer?
...no sé què de la moneda més alta...
Ai senyor quins records! I sí, quant d'inútil! Les estades al cementiri son un record d'infància que guarde amb estima i carinyo, sobretot recorde el dia que, Joanet i jo, vam arribar tard a classe d'història, suats de tant córrer, respirant ben fort, i, la gent, vinga riure i dir que d'on veniem així... i nosaltres ben rojos, ningú es creia que del cementiri!!! I la cara de Ramón front a aquella resposta, impagable!
Aisss, quins dies, quantes anècdotes i quin entorn, senyor, quin entorn! Així hem acabat, si
és que la culpa no és nostra!
;-P
Looks nice! Awesome content. Good job guys.
»
Publica un comentari a l'entrada