Insomni

[1868; del ll. insomnium, íd.] m PAT Trastorn del son consistent en una dificultat per a adormir-se o en un desvetllament precoç amb impossibilitat de tornar a agafar el son.

El fet és que no estic dormint. Res que em ronde pel cap. Res important, vull dir. Els afers mundans: haurè desconectat el calefactor? demà a quin hora aniré alli? tindré temps de fer allò?... Però no tinc ganes de tancar el portatil i possar-me a dormir. Massa cansat per llegir, no sé ja si les línies comencen o acaben al mateix lloc fent un bucle interesantment fastigós...

Ja he fullejat -com es diria en termes cibernètics?- dos diaris de tirada estatal, edicions que no formaran part de cafeteries, oficines, biblioteques i demés fins d'aci unes hores. Algún de proximitat? passe...sincerament, no m'atrau en aquest moment possar-me de mala sang. No conve, si el que es vol és anar al llit i dormir. De tota manera els periòdics valencians, amb certes excepcions no massa notables, no em resulten atraients. Pot ser que els temes valencians: corrupció, política de cavernes, contrucció/destrucció,...algun que altre fet cultural i burrera a manta, cada cop m'alteren més i em sobrepassen i per això el meu subconcient, que li agrada mantindre un equilibri paranòic però estable, decideix absentar-se del seu deure/dret cívic de ser informat de segons què i cóm.

Ara sols em queda que tancar els ulls, veure com la pantalla deixa d'emetre llum i endinsar-me en un somni que segurament oblidaré...

Bon Nadal i Solstici d'hivern.

Se'm presenten uns Nadals extranys. Per primer cop "ma uela" no serà amb nosaltres. Aquestes dates sempre han estat màgiques a la meva familia. Jocs, sentiments, emocions, rialles, plors, regals, nadales, crisis i "despilfarro"... On tot girava al voltant de la matriarca que ens reunia i mentres l'adoravem ens feia sentir especials a cadascun.
Sé que la cançò no fa referència al mateix tipus d'amor del que jo parle. Però a la fi amor és amor.
És cuirios que se n'anés tot just per aquestes dates després de les celebracions. Dates per les quals tots tornarem a seure a taula amb nous records per compartir. Alguns inclós veniem d'uns mesos fora.
El Nadal és consumisme i compendi d'horterades, però també és ma uela i som nosaltres, és un época on la majoria de la gent s'enganya pensant en que són millors persones, però crec que aquestes dates també són molt necesaries per a mantindre un vincle entre congèneres.
Si apartem el sentiment religiós i l'ansietat per comprar allò que no ens podem permetre, pot ser siga un bon moment per dir-nos que ens estimem:

Us estime! "per què sou uns animals per què sou es meus germans! ".

Sé que el buit, els buits, sempre hi seràn, però el record és tan present i el saber que l'atzar ens va regalar rialles i emocions durant cada instant que compartirem fa prou més planer el cami. És el que tenen les bones persones t'ensenyen a viure i conviure però és nota tan quan no és la seva batuta, què si es nota!

Bon Nadal!

Ron con limón

- ¡Ey! yo a ti te conozco.
- ¿Si?
- ¡Sí!
- No creo…
- ¡Te digo que si!
- Bueno, a ver, y ¿de qué?
- ¡Está bien! De nada, pero podría empezar a hacerlo hoy, ¿no?
- ¿Sigues un manual?
- Me llamo Raúl ¿Tú?
- Adivínalo.
- ¿Siempre eres igual de borde?
- A veces soy peor.
- No, imposible.
- Una vez le mordí a uno. Cuatro puntos.
- Caníbal.
- Igual…
- ¿Puedo invitarte a algo?
- ¿Cuándo me preguntas si estudio o trabajo?
- Después de la copa. Capítulo 5º del manual.
- Vale, pero a la copa te invito yo.
- ¿Andrés?
- No, pero casi.
- Jajaja, me gusta el ron con limón.
- Buena elección.

[…]

- ¿Me vas a decir tu nombre?
- No creo.
- Eres tal como imaginaba.
- Soy previsible…
- Eres raro.
- ¿qué te ata aquí?
- La rareza…
- Estás muy mal de la cabeza.
- Me lo suelen decir.
- Está bien, me llamo Andrés, ¿cómo lo sabías?
- Te dije que te conocía.
- ¿De qué?
- Adivínalo.
- Dímelo.
- De otra vida, quizás.
- Lo que yo diga. ¡Locos del mundo a mi!
- No te pases…
- No me conoces, fue azar…
- ¿Tu crees?
- Sí.
- ¿Estás seguro que no soy una entrada en tu agenda que no recuerdas de qué conoces?
- ¿Por quién me tomas?
- ¿Yo? Por nada, tú mismo lo dijiste: eres previsible.
- ¿Pero me conoces?
- ¿Tú qué crees?
- Ya no sé qué pensar…
- No pienses.
- Como si fuera fácil.
- No tienes ninguna obligación de continuar la conversación, si te das la vuelta desapareceré.
- Pero entonces no sabría quién eres.
- Ya lo olvidaste una vez Andrés.
- Pero…
- Sin excusas.
- ¿Adiós?
- Si es lo que has decidido.
- No, pero…
- Decide, pero sin lamentaciones. Hola o adiós, no es tan difícil.
- Lo es para mi.
- No se puede tener todo. Todo es nada.
- Lo sé…
- ¡Actúa!
- No puedo…
- ¡Adiós!
- ¿Pero quién eres?
-Alguien que volverás a olvidar.

Reculadeta!

Cal una perspectiva nova per a reformular aquest Espai comú anomanat Unió Europea. On les directives siguen a favor dels ciutadans i no en contra. On cap iluminat, després de gastar els diners d'aquells a qui pensa empalar en nom del progrés, per justificar el seu salari en un moment de deliri decidisca tirar endavant directives com la de les 65hores setmanals o l'Espai Universitari Europeu o la seva tan manifesta desiria per tot allò que tinga que veure amb els pobles minoritzats i les seves llengües i cultures,.... Sembla que després d'un dinar pagat a escot per cadascú dels contribuents els (alguns) polítics encengueren un cigar i copeta de brandy a la mà feren un concurs de veure qui la diu més grossa i el qui guanya té l'honor de possar-se el barret de Napoleón i pixar de la balconada de Sant Pere del Vaticà (a ser possible un diumenge allà les 12am.).

No sé si l'esperit de la vella Europa que diuen que Zapatero ha defés aquest cop ha existit o existirà mai, però de ben segur que hui en dia a la Comisió: NO. Encara que tampoc entre els nostres conciutadans, que han deixat la cívica activitat de pensar, opossar-se, opinar, manifestar interés o repulsa...vatja el que diriem ser ciutadans lliures ideals. No obstant som una mena d'usuaris o públic passiu consumidors de farinetes marca: traga i engul.

Un altre món és possible i sobretot necessàri, a banda que sense un altre tipus d'interelacions no hi haurà món per als humans, almenys.


PD.: que conste que el post ha estat realitzat prou abans de veure la portada del público d'avui!!! que quan le vista al recull de premsa de la televisió. Parauleta de bon xiket!!!
La noticia enllaçada le buscada després per ilustrar l'entrada directament al google possant 65 hores público...per tant no he vist la seva portada fins molt després d'haver estat publicada.
I perquè no dir-ho: em fa gràcia que Público haja tingut la mateixa idea que jo (o jo que ells)...en el seu transfons.
PD.2:la bandera de l'esportiva esta formada per caques...però me tem que no es veu, amb el que m'ha costat d'apegar una a una!! :( jajajaj

Pre-inscripció feta!

Sincerament no crec que arribe a entrar al segon cicle de periodisme, però en un moment que no sé massa bé què designis vull fer en un futur massa pròxim doncs no tancarem portes abans d’obrir-les...

Encara que sobre la professió cada cop tinc més dubtes, més agonies i pors. Em sembla un món molt interessant replet de persones i actituds a exterminar; i d’altres a potenciar, clar!

Però no tirem tan sols la culpa a la gent que es dedica a informar-nos d'una manera espantosa i vomitiva...aquests subproductes són fruit de que una massa d'espectadors-usuaris-consumidors els fan els cors als empresaris/es acceptant la basura que els seus gossos de presa escamparan..

I si! la reflexió és més profunda, llarga, seriosa i cal evitar tòpics... Jo recomane els discursos de Iñaki Gabilondo al rebre el premi de mans de García Marquez avui, o el que fe a Gandia per ignagurar la nostra Carrera... metafores com: un cirurgià mai operaria sense llavar-se les mans, encara que el director de l’hospital li ho demane per estalviar-se diners...Com és què un periodista es permet publicar alguna cosa sense contrastar?...O sobre el paper d'una societat que ha deixat de controlar al que anomenen el quart poder... que com a tot "poder" sense algú que el vigile i el frene, deriva en una mena de burla a la llibertat i al sentit comú (si es que hi ha algun comú sentit).

prende la noche

temperatura real (si més no això deia el termòmetre jajaja)

sensació tèrmica (si més no a les 5p.m. de la vesprada)

Post en construcció...(proces de construcció paralitzat a perpetuitat...mec...mec...)

Tiruri tiruru tirurà! Raà! Raà!

El divendres si aconseguisc veure la segona banya al bou serà l’últim examen de la carrera!!! Ja ne vist una!

Ara sensació de quelcom per fer, malestar per la pèrdua de temps, però no l’empenta per posar-se a la feina més d'unes horetes diaries...

Ei, no! Crec que comence a veure l’altra banya del bou!

Merda! Ja està ací!

Isc corrent que “me inviste”!!!

Maedéu santísima!!! (crec ja he emprat aquest títol...però, qui se n'adona? jaja)

Jajajaja...

Exàmens...què voleu! per no estar mirant el llibre de dret de la informació inclòs mire els correus FW... i mira per on el senyoret mikel m’ha enviat una cosa tan... tan... mireu-ho!

Sobre el fenomen xiki xiki... mmm no em pronuncie no le seguit, no sé ben bé qui té els drets, qui s’ha forrat ni com ha reaccionat la gent en su esplendor més enllà del maldecap del flux continu de xiki xikis i xiki xikis imitations...

EXAMEN!!!!!

La señora...

Vagó del tren. Camí de valència, les 8:00 a.m.

Seu una “senyora” d’aspecte envellit i estètica d’un altre temps, no necessàriament millor.

Sentada ja es troba ma mare.

-Buenos días!-Diu la “senyora”

-Bon dia

-Parece que no se cansa de llover...

-Ens feia ja falta...

-Si. Pero...

(...) Obviem uns moments de converça insulsa mentres ma mare pensava: jo volia llegir el diari! O tancar un poc els ulls!...

-Yo es que soy una soltera de las de antes, ¿sabe?

-ehmmm...-¿què m’esta dient esta dona?- no le sigo...

-Mire tengo 62 años, y soltera, soltera,... no como las de ahora que tienen hijos y todos los caprichos de las casadas, yo soy de las de antes....

-Cadascú en sa vida sap què ha de fer. Ara són altres temps, més llibertats... Que ens han costat molt de tindre...-Ui esta!!! 62?? Si sembla una uela!!!-

-Bueno... Pero lo que yo le diga, antes con el General Franco se vivia mejor.

-Crec que millor no parlem més. Vosté no m’ha de convencer i jo no vaig a intentar-ho.

- ¿Usted no me negará que estas cosas que suceden ahora antes no pasaban?

-O no ens enterràvem!, mire, ma tia vivia en França i ens enviava cartes preguntant-nos com estavem que havien llegit que a València havia passat X o Y, o ens contaven coses que nosaltres no ens enteravem...

-Eso no puede ser, si teníamos “aradios” y preríodicos...toda la vida se ha dicho todo...

-Clar, no teníem censura en aquest país, no? Hi havia una gran llibertat d’expressió!

-¡Por supuesto!

-Definitivament! Deixem la conversa...

Any 2008 D.C.

Quan ens diuen que som la primera generació que ha nascut fora de les garres de sa miserable règim dictatorial que fou el nacional catolicisme em vindria de gust dir: JÁÁ!! (pronuncia castellana!)... D’acord, Franco era mort. El seu cos podrint-se en formol descansa a “cuerpo de rey” a la Valle de los Caidos –cal entendre com caiguts tan sols els del bàndol vencedor, i mai als que caigueren picant pedra per fer tan miserable monument-. Però el regust amarg de les seves babes pudentes sobre la identitat suplantada d’una gran part de la població encara roman intacte.

Així doncs vivim en un Estat que tortura, però és aberrant dir-ho. Les denuncies i condemnes no existeixen, els organismes internacionals menteixen descaradament quan ens col·loquen en llistes negres en quan respecte als drets humans, pel que sembla! donat que ho fan! i no ens donen tregua ni en un sol dels seus informes. Que li pregunten a Amnistia Internacional.

Avui fa 25 anys que vaig per aquest món. Alguns menys que sóc conscient de esser ací. Tan de bo forem la primera generació de la Democràcia, però em tem que mentres individus continuen dient en veu alta el que aquesta pobra dona pensa, tan sols viurem en el somni de que les coses han canviat. Un cop desperts ens queda molt de camí, però primer caldrà despertar, posar-se en marxa i reconèixer l’estat de les coses. Guarint els mals del nostre País- no necessàriament hi ha que entendre per aquest concepte cap demarcació política existent ni tan sols reivindicada- i els planetaris.

Els bonobos

"Si Darwin hagués conegut als bonobos abans que als "chimpances" s’hagueren pogut extraure altres conclusions evolutives i noves teories

socials..."

L’altre dia sopant amb la companya de pis d’una amiga meva em va parlar d’aquest estrany simi. Més que per la seva reduïda mida és sorprenent per el cóm estructura la seva vida social. La qual es basa en el matriarcat i la importància de sexe com a motor resolutiu de conflictes. Però donat que la gran wiki de wikis: la Wikipedia, recull a una entrada la vida i miracles sobre insigne animalet, em limitaré a citar unes breus pinzellades i de hi haure algú interessat ja sap...

La Escala Benzer

"A veces confundo el amor con el recuerdo del amor...son sentimientos parecidos pero no..."

És pasteló lo més, però a mi m'ha agradat: que li ne'm a fer!
Els sentiments humans a pessar de complicats i enrevessats de tan en tan, altres cops són bàsics i primaris. Si voleu coneixer alguna coseta més del director Martín Deus Tan sols teniu que passar-vos per la seva pàgina, on es pot veure la seva obra.

25 ways to die

El hombre sin cabeza

Aquest curt ens el va possar el Ruso, el profesor de discurso audiovisual, a la Universidad de Palermo. A mi m'agrada, té un tractament del color i la imatge prou interessants, alguns cops sembla animació quan no ho és.

En realidad soy mediosanta y medioperdida...

Ens passem la vida jutjant als altres, i els que és pitjor: decidim què ens agrada i ho expliquem amb vehemència. Sempre basant-nos en un sistema de valors preestablerts. Valors que hem fet creue- i ens hem cregut- que ens defineixen. Som solemnes defensant tot allò positiu dels nostres actes i pensaments. Amaguem allò que ens fa vergonya o pensem que ens mostraria als altres com “no som”, o com “no volem ser”.

Un dels aspectes que almenys a mi més em costa expressar amb claredat –sinceritat- fa referència al que sent i no parle de l’amor, o pulsions d’aquesta mena. Més bé en general. És més fàcil enredar la madeixa que no pas mostrar, o demostrar, fil per randa el cordell.

Avui dic i pense que si i d’ací una estona serà un no. Com si em fes vulnerable, com si contradir-me allunyés a l’altre, als altres. Posem fre! Cuirassa! I a la carrega! Una distància necessària que ens permeta maniobrar amb comoditat. El problema és quan deixem entrar massa endins a massa gent i aleshores un sentiment d’angoixa ens possa histèrics. Què passa? Ja sap què cony estic pensant? Ufff!

Aleshores retornem al principi, portar la contra per sistema, enredar a l’oponent i sentir-nos còmodes en la nostra torre de vori.

I sobre aspectes més íntims...doncs ja està el fragment fílmic, no? Tampoc cal ser més clars, i menys en una oda a la paranoia del fet d’enrevessar, no fotam!

Qui té raó la té...

Sense volta de fulla! la dona té raó: la democràcia és una despessa tremenda!
Sempre és millor una dictadura on els impostos estiguen ben emprats: pena de mort? garrote vil, el mateix per a tots, no em direu que no és reciclatge? el patrimoni históric ben cuidat, i per a promocionar-lo el Caudillo i la seva trole anaven de visita de tan en tan. Els alts càrregs anaven de putes, si! però sempre és millor que no de Txaperos com a Palma, on va a parar! sense punt de comparació. Uns respectaven les tradicions, els altres ho fan per vici coxino- ya les vale!- els altres per oblicació divina!

Qui té raó la té! sense discutir! pa què?
Després ens preguntem per què duem un retràs respecte Europa... Si aquests tarambanes han estat tota la vida manant! tota! i el pitjor de tot: ja no manen gens? mmm no sé jo... no sé...

Viva España coño! tanto rojo, maricon y masón suelto! que asco de país! pero que disfrute pal cuerpo! que els donen brasses per esmorçar! i alegria pa los demás!!!

Aquesta gent no hi ha res que els fota més que un somriure, un somriure de despréci i de llibestad...
ale! a ser feliços! i comencem la revolta permanent!!