NO VULL SER PRODUCTOR!!! (crit de matinada)

NO M'AGRADA DISSENYAR JORNADES LABORALS!!!!ESTIC FART DE IMAGINAR QUÈ CONY FARÀ EL TREBALLADOR x A LES 14h i 54 m.!!!NO VULL PATIR PER SI ELS TREBALLADORS FAN MASSA HORES O NO EN FAN CAP!!!I DAMUNT m'IXEN BUITS PER TOTS ELS LLOCS!! I DIES DE FESTA A TUTI-PLENE!!!AIS MARE!!!!AMB MI S'ARRUINAVA LA PRODUCTORA MÉS SOLVENT!!!

NU M'AGRADA!!!!

ais!!!! necessitava cridar! és que porte moltes hores trencant-me el cap per fer que la meva hipotètica plantilla de realitzadors, redactors, etc... del programa : Silenci?, treballen tots els dies i totes les hores.... i a mi em sobren hores per dalt del cap!!! què no estic tenint en compte?...si seguis els preceptes del professor treballarien menys que un estudiant de...de...de... mmm...periodisme (sorry Reme ,Fernando i Araceli, però amb els de C.Au nu me meto que en conec a més, i ja se sap que dins del gremi som els que més treballem...jajajaj se ho ha cregut algú?).

Ai mare!!!! no m’agrada quadrar horaris!!! Jordi te necesito!!!! ais! tu si que ets un As planificant. M'en recorde de quan feiem la pre-producció de : Desvanezca el crepitar... kin control dels temps... kines taules més ben fetes!!! a vore quan tornes a las gandias!Jo ja comence a fer càsting per buscar a la xika perfecta per a tu! interessades deixar missatge. Se requiere buena presencia, inteligencia y saber estar!...

ais !!!! necessite dormir!!!! i quadrar esta cosa infernal!!! i pensar que fins fa unes hores creiem que ho teníem bé la Miriam and me... pobres innocents!!!Encara li hauré de donar la raó a ma tia quan dia:"cada cop m'alegre més de ser una burra ignorant... si amb lo poket que sé cada cop em fa més mal de panxa de pensar com està el món... imagina't si sapigués un poket més!!??"... En esas estamos todos tia! saber no és trankilitzador... però saber que no saps em tem que encara em fica més nerviós... (aquesta reflexió és que fa dies q volia escriure sobre ella... i mira ma salio aquin...po ale...)

uffffffffffffffffffff.................ale a seguir currando!

PD: Ara ja està!!! ho he terminado i no he mort en l'intent...Finalment no ha estat una experiència tan desagradable un cop he visualitzat tot el treball dels equips i els he ficat a fer feina. A vorem si al Hermanísimo de la nostra ex-ministra i santa madre de l'IVAM li sembla bé... si no, que li vaig a fer jo... simple mortal que no sol fer-se mai el horari de classe!! xq m'agovia vorem la setmana cuadriculada a la pared...Manies meves...

Delirios... Folk & Freaks!

Posa vi posa vi...
passa la bota passa la bota...
tio canya tio canya ja no tens les claus de ta casa...
Som els més borratxos de tot castelló, si ens emborratxem és per compromís i la nostra medecina sempre és el vi!!!
iepa iepa ipea!!!!

FOLKaSERRA!!!!

La señorita de documental!!! Quina vergonya!!
i no!!! jo no pegava botets!!! era la felicitat que em feia flotar (ala ves i corre!)
jajaja


No sé, estic content, Ahir folk i hui curtmetratges a un espai que em recordava molt a la biennale... molt xulo! si senyor!!! una nau industrial, amb projectors, i audiovisuals que es perden en el pur plaer de la imatge. Composicions plàstiques senzilles però interessants amb la justa il·luminació...PREFORMANCE: no coment. Gandia no està perduda (del tot) i el país? o és al revés?

Mínima!!

Soparet amb Sandra... Mi niña! queda pendent la passejada per voreta mar! si vols inclús podem quedar alguna vesprada i anem a estudiar a l’apartament i per descansar un Orxata o granissat al Xurreret i volteta per l’arena! (extensible a tots menys a Pau, que després del documental nu vull tornar-lo a veure almenys en una setmana!!! és broma!! jo crec que al final em contagiarà nerviosisme i tot... que no estaria malament).

I aquesta vespradeta un ratet al cafè del mar amb dos peladilles ensucrades... He tingut un poc de regressió introspectiva. Però m’ha anat bé, després he estat tota l’estona rient. Supose que cal deixar de dir certes muletilles i certs esquemes de conducta. Però no quan m’amenacen en donar de menjar als pardals amb parts del meu cos... (pobrets nu eixirien a res)... que guapo i listo és el meu xiquet mare! i quanta raó té (a vegades).

Ara comença el comte enrere! a estudiar...acabar treballs i decidir què fer aquest estiu!
aventura boja amb un desconegut a london city?, ciutat catalana que comença per B...? a l’eterna Safor?...pirar-me sense dir on? Quin estres!!!

Provaci ancora Sam...

Jo que sé...

“Mirar i remirar. Buscar atrafegat. Pensar que res roman igual que abans.
Sentir-te sol enmig la plaça més plena. A la vora dels amics.
Llança’t i corre!
Sent de nou l’enrenou de la vida. Estima’t i no tingues por...”

Al llarg de la vida ens han regalat milers de consells d’ànims, palmadetes per a que ens aixequem. La teoria la sabem, però és tan difícil moure’s un altre cop, deixant enrere allò que ens fe caure.
Molts cops som a terra per el plaer de ser-ho. Estem bé, res ens ha colpit i els que ens estime(n)m ens tenen ben amarrats per evitar que caiguem. No obstant ens empenyem en veure el sol massa a prop i el camí massa llarg. Ens deixem endur i tallem els llaços que ens uneixen.
No em lamente si sóc jo qui s’ha espenta’t a asi mateix. No plore si m’agrada estar atrapat en el fang.
De tant en tant ens agrada veure’ns així. Volem que els demés reforcen les seves amarres. Té molt a veure amb, el que fa uns dies la gent reflexionava: assistir-se i insistir-se. O el que el savi en estat de lucidesa va anomenar: “fer-se el poeta despechado” (sense ser-ho).
Èpoques de tot! El problema és viure al lament constant. És una manera d’insistir molt canalla que l’únic que fa és endinsar-te més encara en la foscor de no sentir als que encara fan força per mantindre’t de peu.
Gràcies i de res.

I tu on ets?

Ja ho sé que dic “sinsentidos” però qui no vullga que no mire. Tot ve pel comentari que em feia l’altre dia el gran Eloi sobre els perills de pedres en un món literari del lament. Té raó en que és perillós si no es sap jugar sense penetrar i ser absorbit per ell. Tranquil, jo no jugue que no em sé les regles de la mètrica i sols faria que el ridícul més espantós.

Una nit a la Búho

Les nits de Búho sempre són màgiques. Misteri o ciència?

No sé si és herència de quan sortia a fer obres incomprensibles per a tots, menys per a Lluís (l’autor, director i actor). A la meva última Búho ixirem els dos en Tertulia de fútbol. Un obra de teatre que se’m va permetre llegir per primer vegada quasi en el mateix espectacle, coneixia les accions però no les paraules. Quan ja no podia tirar-me arrere. Fou una crítica al Star-system del grup de teatre. Que si bé justificada i meritada per alguns, d’altres no tenien tanta culpa. No obstant la gent se ho va pendre coma crítica constructiva. Moltes palmadetes després, abraçades i felicitacions, i seguiren fent el mateix: bon teatre universitari. Però amb menys fums (excepte un parell que per molt que ho intenten són així: prínceps blaus, desitjats i amb sequi de bavos@s al seu entorn).
I quan anàrem a Lleida? Mi primer y último bolo!

Lluís al seu nou espectacle

De l’any que ve no passa que torne a sentir els nervis abans de... Crec que em serví per superar una miqueta la vergonya patològica. Sols una miqueta.

gent de monmineT

La festa anit continuà per la platja de Gandia. Poc d’alcohol (quasi gens) i cap tipus de droga més enllà de l’endorfina de les nostres glàndules.
Xops cap a casa a les 4. I si! També m’ocorregué un fet estrany, como no! Un tipet que jo ja feia dies que notava que m’observava per la universitat es clavà al bany només entrar jo (water de Brujas... massa gran no és) i abans que jo acabes de fer el que m’havia dut allí, es ficà a xarrar-me. El meu cap a mil pensant coneixeré a aquest tipo?

-¿Cómo te fue por Granà pixa?
-Granà? Home... ja farà quasi 7 o 8 anys que no vaig, però va estar bé.
-Pixa... però si me digueres que anaves este fin de semana! ¿no te acuerdaS?
-JO?
-si! Hace un jueves o dos... cuando me invitastes a un huevo picon!
-(cara blanca de davidet) a un què?
-un huevo picon pixa!
-comol?( pànic al meu rostre)
-Si costo del bueno! Parece mentira que seas de Granà!
-JO de Granada?
-Niño... que me enseñastes el DNI...
-No fill meu... Sóc d’aci.
-mmm...Pues no serias tú!
-Po va a ser que no...
Se’m presentà, xarrarem un ratet més i continuà la festa... després ens el tornarem a trobar (nu quiero acusar a nadie pero a alguien le moló! Gorrina!) i em digué que hi ha un granadino per Gandia amb el meu rostre...Pobre...Mira que hi ha cares per triar... havia de triar la meva...

Botellin (whiski amb cola)

Redistribuint les coses...

1-Pila de Cds per classificar...
2-Quina escampà!
3-Uis apareció en un cajón!
la d'anys que nu s'obria ixe moble...

Isaura: ladrón de guante blanco

Ser l’única que defensà els drets dels valencians al Congres dels diputats té el seu preu. Han acusat a Isaura Navarro de corrupció. Segons la premsa oficialista La diputada d’Esquerra Unida va usar la seva condició de parlamentaria per a que la seva parella es passetges pel Perú fa unes setmanes. No obstant llegint premsa subversiva i de Rojos masones (l’Avanç) he pogut trobar una entrevista on Isaura relata els fets, força interesant. El seu xicot anà a Perú en qualitat d’observador internacional d’una ONG a les eleccions. Si bé va tindre una sèrie de privilegis, mai aquestos varen ser pagats amb diners públics. Privilegis com: el número de telèfon dels cotxes oficials de l’ambaixada. Tenint en comte que setmanes abans havien segrestat a un empresari que Isaura es prengués la molèstia de procurar-li un transport segur (pagat de la seva butxaca) a mi almenys no em sembla cap despropòsit. En quant a la presència o no d’ell en sopars oficials. Doncs no sé si realment assitia com a observador o com a nuvi de... Però a quants sopars acudeixen les dones dels ministres, presidents, etc... sols per ser dona de... què passa que un home no pot ser home de...?
Alguns creuen que tots actuen a la seva manera i per tant els costa molt entendre que algú es moga per la vida de manera honrada.
Per què no es pregunten quan va cobrar Júlio Iglesias baix mà per representar a la Comunicad valenciana? calla! que ja ho saben... si varen ser ells qui li dugueren els maletins a Suissa...
Com diria Jordiet: Moniatos! Fills de...!!

Un altre cas de censura i manipulació informativa la del nostre Jordiet encarnat per Xavi Castillo de Pot de Plom. Sembla que la veritat i la mentida romanen al seu lloc: a les mans dels qui manen, dels qui paguen,... com sempre.

Paranoia 23

¿Cariño, sabes? ¡Ya no te quiero!
Día tras día palabras sin sentido me recuerdan que el viejo sendero se terminó. Me repito incesantemente que lo que fuese que nos llevó a cruzar el río ya no nos mueve más. De repente tu susurrante voz. Tiemblo, no reacciono con sentido y hablo de tonterías. Soy tonto.
La mirada perdida y pensante.
¿peque, sabes? ¡Fuiste un capricho!
Lágrimas de recuerdos pasados surcan mi cara. No te quiero pero me dueles. Te tengo pero no te siento y cuando no estas exploto de emociones que me piden ir a tu lado. No me entiendo pero ya no me importa.
A veces te odio por no haberme dicho que no me querías hace años, otras por ser como eres. Por ser dulce y amargante. Por tener siempre las cosas claras y dudar de todo.
Otras besaría cada uno de tus pasos. Adoro las charlas a las tantas de la madrugada sentados en cualquier sitio, sin frío ni prisas. Tus caricias veladas. Que al ser pocas valen tesoros.
No regalas emociones ni sonrisas y sin embargo las produces.
Cansado de hacerte esperar esperando imposibles. Mil perdones he pedido sin haber hecho nada que no debiese. Lo siento.
El adiós... Es un camino con un retorno muy lento y una salida demasiado cuesta arriba.
Todo ello sin saber quién eres. ¿has existido? ¿lo harás?...
Te recuerdo sin haberte visto nunca y te necesito como si fueses parte de mi.

Chavez 1-Musculman 0

A Venezuela, un grup de científics han inventat unes “judías sin fratulecias”. Ja sé que per a molts amants dels fesols serà una gran notícia. No obstant a mi m’ha semblat una gran catàstrofe: ara què farà Musculman? Ell que guanyava als malvats a força de pets!
Pobre...
Per el que es veu han trobat uns bacteris que es mengen la fibra dels fesols i d’aquesta manera eviten els malsonants residus (i segons de qui inclòs radioactius).
Chavez vol entrar en Kioto i no sap com!

Ara que estaven fent nous capítols de Musculman... De tota manera un dels meus traumes d’adult és no enrecordar-me’n d’aquestos dibuixos. A pesar de saber que els veia i tindre la tonadeta clavada en el meu simple cervell.

25 d'abril

Ja fa quasi 300 anys que cert bendito és dedicà a enderrocar el nostre poble. Els que em coneixen ja saben que mai he estat nacionalista, tal cop culturista (però aquesta paraula segons la Gran Enciclopèdia Catalana vol dir altra cosa).
Mai m’han agradat les pàtries ni els seus adeptes. No obstant tinc una llengua i unes arrels per les quals a vegades sent que he de demanar disculpes.

-Bon dia!
-Hableme en cristiano que no le entiendo!!!!
-Doncs disculpem hebreu encara no sé...

Cal justificar per què empres la teva llengua? Per què somnies en ella? O quins motius et duen a dir t’estime? Em senc ridícul cada cop que ho he de fer.
Segurament alguns diran que sóc nacionalista per defendre allò que he heretat. Però als pobres tan sols ens queda això dels nostres pares, avis, ... La llengua i la forma de estimar la nostra terra. Que si bé és nostra, ho és en la mesura que la sapiguem cuidar i compartir. Els meus paisatges per a mi són els més bonics del món, són per els que me perdut i he jugat. Són on he estimat i on he aprés com funciona la natura i com els humans es mouen. Al igual que els paisatges del meu veí són els més bonics perquè estan plens de les seves vivències, dels seus records,..., sempre que algun especulador no els tinga l’ullet ficat.

Em senc part del territori, però també de la seva gent, de la cultura popular, de les seves festes (en concepte almenys). Però sobretot d’aquells que m’estime.

25 d’abril... Pèrdua? Record? Celebració?... La nostra gent és estranya, celebrem festes per recordar derrotes. Però diu molt de nosaltres i del que ens queda per fer.
Jo enguany formaré part de la manifestació el 6 de maig a valència. Si més no per recordar a tots aquells que ens diuen nacionalistes que són ells els que creuen en les nacions. Jo crec en un Poble, en ciutadans, tradicions, cultura, llengua, paisatges, rius, barrancs, amics, gent gran que recorda i són la nostra memòria i record, família,...Nacionalistes ells! Jo no vull més fronteres, però si la única forma que tot això que em fa ser com sóc puga romandre és una... hi haurà que plantejar-s’ho. O almenys amenaçar amb la intenció.

Quan el mal ve d’ Almansa a tots alcansa.

Pd: L’únic bo del 25 d’abril és que és l’aniversari de ma mare i eixís no se m’oblida mai: Felicitats!

A Reme...

Carinyu! nu creas los rumores : eres la única en mi vida.

Aquest post és tan sols per desmentir un creixent rumor sobre múltiples"nuvies". Obviament sols en tinc UNA, la millor de totes: Reme.
Quan portem? 3 setmanes? como pasa el tiempo!
En aquest punt de la relació crec que deuriem donar un pas més. Ens podem donar la maneta? i algún beset a la galta?... Ja em fas saber la teva decisió.
Pekeña mia, espere que amb açò no calguen més desmentits.

(ais quanta faena donen les nuvies, encara que siguen postises, mare!!! això si... rejuvenecen q nu veas... ni en 1er de BUP feia tanta tonteria)

Un sant dalmata com a Patró de la Santa pura i casta Catalunya! i Alcoi!

I felicitats llibreters que feu l'agost! i floristes... quina olor més bona fan els carrers de la ciutat cada 23 d'abril... Podria ser tots els dies Sant Jordi... La gent pel carrer major amb un llibre i una rosa... Ais si no fos sols un miratge i la Gandia que ens fa pixavins fes més que aixó: un dia a l'any de bones intencions.
Espere que amb el nou Serrano la cultura isca al "carrer" un poc més...

Imatges d'una nuit...

Un skineto defensant a Lenin...
un francès, rúbio, amb rastes que li surt una rata del la caputxa de l’abric... quin crit...
la rata al meu damunt... arggg
Retro Zaping a les tantes (si me rist Sandreta)...
Un tipo amb un pal cridant Marikones Marikones... Damunt al pobre que perserguia me temo que d’això poc...
La busqueda d’un "traster" i la utilitat de les càmeres de seguretat...
un amic que fa temps que no veus...
La felicitat en els rostres...(ais parelleta quina cara de gust que fèieu)
Mojitos... Que bons... que luxe... ais que mayores nos hacemos... donde quedó el calimocho?
vi: La col·legiata...que BO!...
Sandwich... uffff...
cambrers... lo mismo...
La policia escorcollant a la troupe autoestopista...
Menús mal que el francès ja ho duia tot dins...
La llengua del francès fent coses rares mentres la rata li recorria el coll... que drogao...
la plaça del Carme... Que de recuerdos...els carrers...
Joan demanant dormir 5 minuts ... Bueno vale... Que madraza que soy...
anar sense telèfon...
Joan ,el de Benimaclet, explicant els motius de la seva clarividència i de la meva opacitat: ell és diu Joan i no david, és obvi, no?...(jo nu ho vaig entendre... però bueno)
Amàlia i Nuri arribant en la llunyania...
un alemany que parlava italià...

Una nit de petits detalls però de somriures continuats...
Tranquil·litat i diversió...
Que bé que me ho vaig passar...

Sindrome Escarlata...

Si monjas y curas supiesen la paliza que les vamos a dar... saldrían a coro cantando : Libertad libertad Libertad...